"En el benentès que tota distinció, en matèria humana, té quasi sempre qualque cosa de relatiu, no sembla ni il·lícit ni inútil diferenciar dos tipus o arquetipus d'escriptors: aquells que volen quedar bé i aquells que volen donar testimoni. O més exactament: aquells que sobretot volen quedar bé i aquells que sobretot volen donar testimoni. Els primers conformarien el model, més general, de l'escriptor artista; els segons donarien lloc al model, més carregat d'implicacions morals, més compromès amb la veritat que amb la beutat, de l'escriptor diem-ne testimonial. [···]

Aquestes reflexions crec que no estan del tot fora de lloc a l'hora de sospesar la lectura d'un text que queda tant com Albellons de la memòria, de Gabriel Florit, sineuer en exercici encara que faci molt de temps que caplleva per Cala Gamba, un dels nostres mestres de l'oralitat més substancial en l'escriptura, en una època en la qual certa obsessió per l'asèpsia lingüística origina una abundosa producció de massa de textos -valgui la redundància- amb gust de conglomerat de suro. L'amic Biel Florit no cau mai en aquest parany; si de cas s'arrisca massa en l'altre sentit, en el respecte de l'oralitat quotidiana, cosa a la qual, per descomptat, té perfecte dret, sobretot perquè aquesta oralitat quotidiana seva no és, ni prop fer-s'hi, qualsevol oralitat i certament no ha sofert les contaminacions que ha sofert la nostra pobra parla ciutadana de "panets". [···]

Albellons de la memòria és, sens dubte, un llibre més aviat breu, que es llegeix amb gran facilitat, però que no hi ha manera de treure's de la memòria pròpia, però que queda. En funció sobretot que el que conta té un pes, té un gruix, que fan tornar enrere el lector, que el fan qüestionar-se. Vull dir que el llibre hauria pogut quedar eventualment una mica light, com un mer recull d'evocacions de la infància com a paradís, etc., i resulta que aviat es fan plantejaments o exposicions del que seria políticament correcte. Per simplificar o tirar pel dret, i encara, que les comparacions són odioses, Albellons de la memòria no és de cap de les maneres cap mena de transposició actualitzada de La minyonia d'un infant orat (sense pretendre desjectar en absolut tan il·lustre precedent)."

(Bartomeu Fiol: "L'escriptura d'un "Camaoit"", Diari de Balears (Palma), 29 de juliol del 1998)
 

* * *
 

"La poesia del mallorquí Gabriel Florit (Sineu, 1944) és humanista i contundentment directa: té la divina virtut d'embolcar al lector i fer-lo partícep de seguida de l'ampli repertori d'emocions i experiències que el poeta comunica amb la naturalitat d'aquell que se sap vitalment posseït per la lírica. [···]

I no debades és un poeta autodidacta que s'ha fet a ell mateix amb la disciplinada lectura de tres dels grans de la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Hi ha també una qüestió que cal assenyalar: els suculents matisos lingüístics del català dels seus versos, propis de l'àmbit rural de Mallorca, que resulten idiomàticament refrescants i enriquidors. Florit és, al capdavall, un obstinat militant de l'esperança, com diu Antoni Vidal Ferrando."

(Antoni Gómez: "L'obstinat militant de l'esperança", Levante (València), 21 d'abril del 2006)
 

* * *
 

"Aquesta expressió, tan i tan exacta, és del darrer llibre del nostre robust poeta sineuer -enfrontat a tot intel·lectualisme i virtuosisme literari-, Gabriel Florit, El salt de l'àngel, que acaba de publicar El Gall Editor, dins la seva col·lecció Trucs i Baldufes, una col·lecció de la parenta pobra/rica que ja ha aconseguit una respectable consistència: tant de bo que a la Metròpoli se n'adonin! Òbviament, aquesta manca de perdurabilitat de la vida no és un tema agradable; de fet, podríem afegir que és un tema gairebé indecorós, del tot incòmode, que d'alguna manera ens avergonyeix als escriptors d'una certa edat. Si en parlam, ho feim perquè d'alguna manera ens hi sentim forçats, tant si vols com si no vols. [···]

L'obligació del crític -suplent o àulic- és sempre centrar-se en el text. Però cal reconèixer que, en un llibre com El salt de l'àngel, el text ens porta sovint a la persona de l'autor. Com quan ens diu: "No són hores de plànyer res, com no ho són / per valenties". O en els tres versos finals del poema "Res no tem": "És just i lícit. Fins i tot recomanable / mirar de front la més gran desamiga. / Res no tem. Si vol res de mi, que s'acosti". Una excepció molt important pot esser "El salt de l'àngel", segurament el millor poema del llibre al qual dóna títol, malgrat sigui també el testimoni -certament impressionant- d'una promesa o un anunci escruixidor a qui l'acompanya des de fa tants anys. I aquí comenta dient-li: "Si tu te'n vas un dia, / si trobes convenient fer el Viatge / en horari diferent al meu...". [···]

(Bartomeu Fiol. "La vida gens ni mica perdurable". Palma: Diari de Balears, 30 de març del 2007)