POR, MASSA SOVINT

Massa sovint tenc por que, de tant rentar-me la cara
amb el sabó fàcil de la decència comú i nacional
i regional i tribal i familiar, esborrar-me la fesomia
de la meva pròpia decència personal i intransferible.

De vegades tinc por de que, de tant de parlar i parlar
i parlar i parlar, en va, debades, en diferit, al dictat,
a "hola-què-tal-va-be-jo-també-gràcies-records-a-la-família",
se m'hagi esvaït el vernís de les ungles de la gargamella.

També quasi a tothora em fa por pensar que, potser,
no em doni a entendre; que les meves paraules no donin el to
correcte i es belluguin perdudes
pel pentagrama de la vida i la mort
amb un parell d'octaves de més o de menys...

I llavors ve quan se m'ajunten la fam i les ganes de menjar.
I surt, jo, al carrer, sense "playback", vull dir: amb coratge,
i arracon aquella faringitis de cervell que no es cura
amb bufandes ni antibiòtics, precisament, 
sinó amb vivències vàlides.

I me n'adon de que jo hi som. I ells hi són. Hi som tots.

Procur rebre, fer-me meva,
injectar-me a l'estómac una dosi abundant i generosa
de la circumstància d'aquells que saben que el TOP no
existeix ja,
però es diu una altra cosa.

Procur saber el gust que té la saliva
dels que van cara alta dient veritats
que no són raonables, però tenen raó: són inqüestionables.
I han rebut més hòsties que besades els donà sa mare.
El que en llenguatge d'argot
se'n diu: han menjat molta escarola.

I tres de cada tres vegades torn a tenir valor per treballar
i estimar i fer coses i pensar i badar els ulls 
fins un poquet més allà dels vidres de les ulleres.
Em fuig el temut complex de persona empardalada.

Es repeteix el miracle: em torn a sentir un metre setanta
de mi mateix. I que l'home que habita sota la meva pell
torna a començar on comença la baga
dels cordons d'unes sabates negres
i, gràcies, Déu meu, per no permetre'm saber
on s'acaba.

(Del llibre Carussa. Sineu: edició de l'autor, 1980, p. 15-16)

 

* * *

DIÀSTOLE
(a Joan Ramis, pintor, ciutadà del món)

Suc de dies, l'entretenebra d'alba-magrana-novembre-i-fred
et fa desitjar massa allò que estimes: ho romps amb l'estreta.
Potser no hi ha clau que obri aquest pany de cent forats.
Suren dins la matinada rogenca quaranta-set navalles
esmolades, blanques, negres fulles d'acer viu i esquiu
que, qualque dia incert, alguna et migpartirà la tristor
genètica de la nineta dels ulls "buñuelians" de mirar fits
llumi fosca, molt i res, enfora i a prop, espès i clar. 
T'ho dirà, t'ho descobirà: la mort és sols témer la mort. 
Més tard, sols un poquet més tard, t'ho hauràs de confessar:
no hi ets, no t'estimes, et fas fàstic, et fas nosa...!
Vomitar és l'única cosa que pots fer per comunicar-te.
Llops que uquen la lluna. Homes que renillen boca closa. 
Gent d'asfalt que beu per nas i orelles d'abelló urbà,
plàstics i coca-cola, monòxid i civilització d'espot.
I es tornen baralladissos com fura engabiada de fresc.
Fullaca de soroll i policia, de "penjats" i avorriment,
de semàfors i ciment, d'imposada hamburguesa i "ketchup",
fes-te'n un jaç i cerca el cau del millor dels desficis amb
totes les flastomies de bon manament que el teu seny,
el llim de cervell, la ràbia, la fortor, la llet que mamares,
et doni a entendre. I després, solament una mica després,
entre decibel i decibel, beu-te unes copes sense set
ni silenci."

(Del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1992, p. 18-19)
 

* * *

A RAFAEL JAUME, RECORDAT AMIC

Quan et vaig conèixer, ja tenies la pell de tel de ceba amb blavors rectilínies en forma de venes de sang. Potser eres l'home més pàl·lid que jo havia conegut mai. Galopaves decandit sobre un cavall vell, verd i menjamiques, lent malgrat l'esforç de molts i sobretot teu, trotet de ca, trotet de ca... Fadrinango absolutament addicte al vi espès de la Colònia de Sant Pere i als amics i a la conversa mesurada, però amb punta. Sabies tenir la mirada trista fins i tot quan reies. I les mans petites, de joguina, seques, com de paper de cel·lofana. Partires un dia fa temps sense fer el bolic: no en tenies. Bolic material, vull dir, que de l'altre, amic meu, set catefes. Avui em ve de gust dir-te que em feres veure el color de la poesia, com el tremolor de les fulles d'aquest pollancre, em mostren l'arribada de l'embat.

(Del llibre El color de les coses. Palma: Capaltard, 2000, p. 7)