Autors i Autores

Joan Fuster
1922-1992

1. Català [Breviari Cívic]

[...] En la mòdica, sorda i despistada lluita contra el Règim, al País Valencià —i ara em limito a allò que he conegut de prop—, apareixia amb una innocent evidència el fet que «totes les llibertats són solidàries», i entre elles, la «nacional». Poc o molt, el «problema nacional» dels valencians impregnà totes les tendències d’inspiració democràtica. I no és gens desdenyable que, avui, siguin acusats de «catalanistes» per la ultradreta impertèrrita els homes i els partits que senzillament s'alineaven en l'esforç per traure el poble valencià d’una multisecular inòpia col·lectiva. Quan escric aquestes ratlles, veig als diaris la ressenya d’un discurs de Blas Piñar, l'1 d’octubre de 1978, a València: resumeixen el toc d'alarma feixista, i espanyolista davant un panorama que insinua l'efervescència de les masses respecte a la seva postergació com a «poble» individual. Per desgràcia, encara hi ha molt de camí a fer. La cosa indiscutible és que, a hores d'ara, no són pocs els valencians que han pres consciència de ser-ho, i que es demanen per la seva «identitat»... ¿Països Catalans?
 

3
 

Des de l'angle valencià, l'embolic és terrible. L'any 62 ja vaig publicar un llibre, Nosaltres els valencians, que pretenia denunciar-lo: s'hi apinyen, amb els clàssics i permanents antagonismes de classe, d'altres antagonismes d'idioma, de cultura, d'opció nacional. Les indecisions, les perplexitats —som un «país perplex», com diu exactament Josep-Vicent Marqués—, es palpen al carrer cada dia. Fa poc, des de les planes d'un diari municipal, algú ens convocava a ser «valencianos y sólo valencianos». Per descomptat, el «sólo valencianos» anava dirigit als «catalanistes», als oprobiosos, nefands i merdosos «catalanistes». Però ara, al País Valencià, ¿qui és només «valencià»? No ens enganyem: no hi ha cap valencià que sigui exclusivament valencià. Ser valencià és ser alguna cosa més que valencià; és ser dels «Para ofrendar nuevas glorias a España», o és ser «catalanista». Es tracta d'una tria «nacional». Naturalment, el senyor que ens comminava a ser «sólo valencianos» comença per no ser «sólo valenciano». Ell és un «espanyolista» en el mal sentit de la paraula. ¿Serà tan liberal que, als altres, ens faci el favor de continuar sent valencians, tan valencians com ell o com qualsevol altre, i al mateix temps «catalanistes» en el mal sentit —també— de la paraula? L'anècdota és ridícula, però il·lustrativa.

El fet és que ser «sólo valencianos», fora del folklore alienant i diàfanament ultra, no ho és ningú. Tant els valencians com els mallorquins, per unes rèmores ancestrals que no seria difícil explicar, hem de decidir-nos «nacionalment» per l'un cantó o per l'altre, i de l'opció, quan sigui possible de ser raonable i sospesada, sorgirà, un dia, un «País Valencià» decantat per ser ell mateix o per continuar sent la genuflexió provinciana i fiscalment colonial. [...]

( De "Països catalans: entre el problema i el programa", dins de "Països Catalans", a Breviari Cívic, 1996, p. 160-161)
 

* * *
 

[...] D'entrada, postergo l'essència de l'embolic: els condicionaments objectius del bilingüisme en què vivim. Aquest punt, envitricollat i obscur, mereix una reflexió a part. No és gens envitricollat i obscur, en canvi, l'afer de la nomenclatura. Hem de pensar que, al capdavall, una designació com «cultura catalana» no pot tenir altre abast que l'habitual en marques similars («cultura francesa», «cultura italiana», etc.). L'adjectiu —el gentilici—, naturalment, hi juga el paper de determinant «específic». Per l'idioma? Això seria el cavall de batalla. No hi ha dubte que l'idioma és el factor que individualitza les «cultures» nacionals modernes. Aquesta afirmació admet algunes mitigacions, en general, relacionades amb els casos d'idiomes que s'estenen per àrees «multinacionals»: l'anglès, per exemple, comú a la Gran Bretanya i als Estats Units, o l'espanyol, amb la seva expansió americana. Tot i això, encara és tan decisiu el pes de la llengua, que solem parlar de «cultura anglosaxona» i de «cultura hispànica» per indicar la base unitària de la zon idiomàtica global. Ara: potser no n'hi ha prou, amb la referència a l'idioma. Les situacions de «cultures» no-monolingües no són tan insòlites com podríem creure. Antigament eren «normals»: als Països Catalans, durant l'Edat Mitjana, la «cultura» autòctona fou fabricada, almenys, en tres llengües. Bé: potser no acabava de ser ben bé així; ja ho veurem un altre dia. Però podem acceptar-ho com a vàlid. Sigui com sigui, la justificació del nom ètnic adquireix la seva plena vigència en l'«ús» immediat que una «cultura» arriba a aconseguir. Vull dir: cada «cultura» té les fronteres que li fixen els tràmits regulars del seu funcionament, entre els quals figuren la tradició genuïna, la problemàtica social que recull i el mercat de destinataris. No sé si m'explico tan clarament com caldria. Tornant al cas que ens ocupa, és obvi que la presumpta «cultura catalana que s'ha fet en llengua castellana», tot i tenir sovint molt de «catalana» —hauríem de puntualitzar-ho detall per detall—, pertany a una tradició, a un ordre d’interessos i a un públic consumidor que no són pròpiament «catalans». Sobre la «catalanitat» de la «cultura» feta en català, seria superflu d’aturar-nos-hi. Potser no sempre respon a l'amplitud supraregional que el terme «català» hauria de suggerir; però aquesta és una altra història. De tota manera, si, per estalviar distinguos, anomenem «cultura castellana» la que, a més d'estar escrita en castellà, s'adreça a una atenció coincident amb la població hispanoparlant —espanyola, o fins i tot hispanoamericana—, i s'articula en els esquemes «clàssics» de l'idioma, i obeeix al moviment intrínsec del conjunt, sembla inqüestionable que la «cultura» al·legada per Castellet*, creada i mantinguda en l'àmbit català, no n'és sinó una variant regional, o una aportació regional més o menys matisada. Que la «cultura catalana» actual inclou elements considerables en castellà —quantitat impressionant de llibres erudits, papers periodístics, forçositats acadèmiques—, tothom ho sap, i ho donem per descomptat. No és d'això que discutiríem. En realitat, l'única accepció inequívoca de «cultura catalana» és la de sempre...

*N. del Tr.: Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926. Crític literari i assagista).

(De "Les altres cultures", dins de "Països Catalans", a Breviari Cívic, 1996, p. 170-177)