Comparada amb la pintura d'altres surrealistes —i fins i tot amb la de molts abstractes—, la de Miró, sense defugir un punt de partida "real", que més aviat li és essencial, té una potència plàstica insuperable. Per una altra banda, això mai no fa la impressió de càlcul, de recerca intel·lectual, sinó que sembla originada en l'instint, en la més radical espontaneïtat. Dels abstractes, Miró se'n sent allunyat per la seva adhesió a la realitat que ell "veu" fulgurant i fantàstica en si; el surrealisme a la Dalí no el podria temptar amb la seva implacable rigidesa, i ni tan sols el surrealisme més lliure i evocador d'un Yves Tanguy. Però Breton havia escrit, en una ocasió: "Joan Miró és, possiblement, el més surrealista de tots nosaltres." ¿I com no seria sinó exacte, si fou ell, Miró, un dels escassos pintors que aconseguiren realitzar sobre el llenç totes aquelles vagues ambicions que animaven els surrealistes? A l'igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres s'entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró se n'aprofitava, de la càrrega energètica, i la transformava en matèria de pintura.

(De l'article "Joan Miró", dins El descrèdit de la realitat. Palma: Moll, 1955)

* * *

CONEIXEMENTS DE CAUSA
 

Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.


QUE l'home hagi estat capaç d’inventar al llarg dels segles tantes i tan variades metafísiques, és cosa que no ens ha de sorprendre. Al capdavall, es tracta de simples excrescències de la imaginació. El que ja resulta més sorprenent, però, i fins i tot alarmant, és que l’home hagi necessitat, o necessiti, inventar-les.


AH, si el sexe pensés!
(Perdó, però m'ho suggereix Pascal: "Imagineu un cos ple de membres pensants...")
 

ÈTICA A UN DESCONEGUT
 

OBEDIÈNCIA és seguretat.


PRECISAMENT perquè el món és injust, o imperfecte —com vulgueu dir-ho—, l'home necessita l'esperança per viure. Ben cert, l’esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos: però pot consolar, o pot induir a la revolta —que és una altra forma de consolació.

(De "Judicis Finals", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 232, 234, 240, 244, 280)
 

OBSERVA'T A l'ATZAR
 

LA felicitat... La felicitat, diguem-ho clarament, consisteix en qualsevol forma d’abús.
 

EXPERIÈNCIA PERSONAL
 

M'ACUSEU de sarcàstic. ¿I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribo a tolerar-me a mi mateix!
 

SOCIETAT
 

CRIDEN per veure si ens faran callar.


LES guerres, haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys onoroses.


La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir.
Només s’adquireix amb la pràctica!


SENSE himnes, sense banderes, sense visques.


"NO INTERVENCIÓ EN ELS AFERS INTERNS D'UN ALTRE PAÍS." —Bofill i Mates (L'altra concòrdia, p. 50) ho definia així: "Donar-se recíprocament carta blanca perquè oprimeixi lliurement, cada sobirania, els seus súbdits."

(De "Proposicions deshonestes", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 280, 292, 310, 314-15)

* * *

Autoanàlisi literària? Literària? Evidentment, sóc un escriptor: així ho tinc inscrit en el DNI, perquè al capdavall, em guanyo la vida escrivint. És "literatura" el que jo faig? Per mi, sobretot, és un ofici: un treball. En aquestes latituds ha de ser inevitablement un treball irregular, aleatori, mal pagat. Escriure, per mi, és opinar. No sóc poeta, ni novel·lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia. Com que les opinions professionals són escasses, has d'opinar forçosament, sovint: és el drama de l'article periodístic. I et disperses sense voler. La necessitat de guanyar-me la vida a força d'escriure ara em deixa poc temps per llegir, una de les poques coses que m'ha divertit sempre. Això és molt fatigós, i no té gaires compensacions, ni econòmiques ni de les altres. És igual. L'important és "influir" d'alguna manera en un àmbit de lectors. Per "influir" no entenc "adoctrinar": més aviat, incitar a la reflexió.

(De l'article "Ensenyar el cul cada dia", dins Plomes catalanes d'avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)

* * *

[...] En la mòdica, sorda i despistada lluita contra el Règim, al País Valencià —i ara em limito a allò que he conegut de prop—, apareixia amb una innocent evidència el fet que «totes les llibertats són solidàries», i entre elles, la «nacional». Poc o molt, el «problema nacional» dels valencians impregnà totes les tendències d’inspiració democràtica. I no és gens desdenyable que, avui, siguin acusats de «catalanistes» per la ultradreta impertèrrita els homes i els partits que senzillament s'alineaven en l'esforç per traure el poble valencià d’una multisecular inòpia col·lectiva. Quan escric aquestes ratlles, veig als diaris la ressenya d’un discurs de Blas Piñar, l'1 d’octubre de 1978, a València: resumeixen el toc d'alarma feixista, i espanyolista davant un panorama que insinua l'efervescència de les masses respecte a la seva postergació com a «poble» individual. Per desgràcia, encara hi ha molt de camí a fer. La cosa indiscutible és que, a hores d'ara, no són pocs els valencians que han pres consciència de ser-ho, i que es demanen per la seva «identitat»... ¿Països Catalans?

(De "Les altres cultures", dins de "Països Catalans", a Breviari Cívic, 1996, p. 170-177)