"Fa uns quants anys, quan Gabriel Galmés va publicar no sé si La vida perdurable o El rei de la selva, un crític poc mirat va acabar una crítica recordant-li que el món no s'acabava a Manacor. El crític era mallorquí com ell, i amic seu, i la crítica prou benèvola, la mena de ressenya poc compromesa, moderadament elogiosa, en la qual el lector no espera trobar-hi un fibló com aquell agotzonat a l'última ratlla.

Al Biel, la frase el va ferir com una ganivetada. ¿A què venia, allò? ¿Què volia dir que el món no s'acabava a Manacor? ¿Què havia de fer, posar-se a escriure novel·les protagonitzades per tipus depressius maleint l'existència en els bars de Barcelona o Londres? Quan en vam parlar, ja devia fer tres o quatre mesos que la crítica havia aparegut, però el Biel continuava sense pair-la. La seva companyia era per mi un dels al·licients de les estades -estivals o no- a Mallorca, un privilegi al qual no renunciava mai quan passava uns dies a l'illa. 

[...]

Recordo molt bé el seu empipament per la frase del crític. Suposo que si ho recordo és perquè és un dels pocs cops que el vaig veure de mal humor. Ell no era home al qual li agradés parlar d'assumptes desagradables. Però la frase tocava un punt molt delicat, dels que fan mal. Gabriel Galmés vivia en tensió permanent amb l'entorn. La distància entre el seu món mental i el món físic que l'envoltava és palpable en totes les seves novel·les. Era un home refinat, que posava els valors estètics i literaris per damunt de tot. Vivia enganxat a l'opi dels llibres. Manacor és sens dubte una ciutat molt viva, sotmesa a grans contradiccions, i per tant difícil i atractiva per a un novel·lista, però estrictament nul·la, culturalment desèrtica. L'única llibreria que mereixia el nom ha tancat. Per a un escriptor de l'espècie de Biel Galmés, aquell medi era un corsé asfixiant. Però la sortida fàcil que el crític suggeria -el món no s'acabava a Manacor- no només anava dirigida a l'autor, sinó també a l'obra. Si només hagués estat destinada a l'autor, encara rai: hauria estat un d'aquests consells no demanats que tant revelen sobre qui els dón i que tant desllueixen les crítiques del llibres. El Biel, que era un home generós, ho hauria disculpat com una badada i no hi hauria tornat a pensar. Però dirigida a l'obra, atacava el moll de l'os del seu projecte literari. I això no ho podia passar.

[...]

No sé si la mort li va impedir mostrar que, en mans d'un novel·lista de talent, el món pot acabar perfectament a Manacor o si ho va aconseguir i encara ens falta perspectiva per veure-ho. Per desgràcia, el combat s'ha acabat: només queda esperar que el temps dicti sentència. En tot cas, crec que hauran de passar bastant anys abans que un altre escriptor pugui escriure sobre Manacor sense haver-se de fer perdonar la gosadia d'envair els dominis de Gabriel Galmés."

(Carles Casajuana. "Els dominis de Gabriel Galmés", El País. Quadern de Cultura, 1 de novembre del 2001)

* * *

"Escribo sentado en una terraza de Sant Feliu de Guixols, en la Costa Brava, frente a una playa caliginosa que hierve de bañistas, al otro lado del paseo. Inevitablemente, pienso en Asaltar los cielos, la película de Rioyo y López Linares que refiere la vida de Ramón Mercader, el asesino de Trotski, quien en los años que precedieron a su muerte, después de una vida fatigada en la búsqueda de su imposible paraíso revolucionario, le contaba a un amigo que el verdadero paraíso estaba en esta playa municipal y espesa. 

Morirse es otra forma de tomar al asalto el paraíso. Hace sólo unas semanas lo hizo Gabriel Galmés. Tenía 39 años y había publicado un puñado de novelas muy inglesas, en las que el humor era la forma que adoptaba su inteligencia afiladísima; no se le hizo mucho caso, porque en este país a los humoristas (que son los únicos que dicen cosas serias) casi nadie se los toma en serio. Vivía en Mallorca. Dicen que algunos de sus amigos de la isla siguen viéndolo al volante de su descapotable rojo, sonriente e intacto; a otros los ha visitado en sus casas. Los muertos se aferran a los vivos para no morirse, porque saben que nadie muere del todo mientras haya quien lo recuerde, o porque la memoria es el paraíso de quienes no creemos en el paraíso. Por lo demás, Galmés escribió hasta el final, como si la escritura fuera un conjuro para aplazar la muerte; lo último que el cáncer le dejó publicar fue un artículo en el que se alegraba del éxito de un novelista muy inferior a él, lo que prueba que el oficio principal de los escritores no es coserse entre sí a navajazos. 

Levanto la vista y, contra la calígine de la playa donde Ramón Mercader imaginó su paraíso último, distingo un descapotable rojo aparcando en el paseo. Galmés baja, se acerca, mira lo que escribo. 'Ets un sentimental, al·lot', sonríe, burlón. A punto estoy de defenderme con una frase de Canetti ('No es sentimental pensar en un muerto, mientras no se haya reconocido su muerte'), pero me acuerdo de lo mucho que le gustaba Manuel Machado y me digo que, aunque Galmés ya haya asaltado el cielo, tal vez todavía no le desagraden estos versos sentimentales: 'En la hora mala / de tu partida, compañero, / nos preguntamos unos a otros / cuándo nos tocará a nosotros'."

(Javier Cercas: "Paraíso", El País, 11 d'agost del 2001)