—En poesia es pot dir tot?
—Si és poesia de debò, el que es diu en poesia no es pot dir de cap més manera. És una forma de coneixença que neix amb paraules d'una modalitat diferent que en altres formes d'expressió. La Divina Comèdia n'és un exemple clar perquè hi ha argument, però és un poema per l'ús que fa del llenguatge, no pel que explica. També podríem posar com a exemple Góngora o certs poemes narratius de Foix, que posen en relació paraules i sons.

—Per això la traducció és una feina tan complexa.
—Carner donava un consell als escriptors joves i era que es dediquessin a traduir perquè així trobaven una manera de guanyar uns diners i s'estalviaven de llegir traduccions. A mi em costa molt llegir traduccions, però els russos no tinc més remei...

—En la teva poesia sempre has defensat l'ús de l'el·lipsi, és a dir, del no dir. Com ho equilibres amb la necessària comprensió del text?
—S'equilibra a través del llenguatge lògic, per les associacions de sons, dels camps semàntics i de les imatges.

—En algun moment has dit que ets més lector de novel·la que de poesia, però no ho sembla pas.
—En una època de la meva vida sí que va ser així, però ara ja no. He estat molt lector de prosa i de teatre, també, i potser només hi ha un gènere, si és que es pot dir gènere, que ha deixat d'interessar-me i és la filosofia. En l'adolescència vaig llegir uns autors molt concrets i amb aquests m'he quedat.

—També t'ha interessat la cultura popular.
—Et refereixes a la imatge? La televisió cada cop m'interessa menys, encara que sóc aficionat a les sèries, però molt restrictiu. Al contrari del que la gent pensa, les sèries no són cosa de fa deu anys. Ja n'hi havia amb el cinema mut, per exemple Els vampirs. I de modernes, m'ha interessat Mad men, amb gran diferència, i aquella de l'Scorsese, Boardwalk Empire, però això no sé si és cultura popular. Sí que també m'interessa el tango, sobretot el clàssic, i hi ha milongas més modernes que són molt bones com una amb la lletra de Borges.

—I què tenen en comú tots aquests interessos?
—La visualització. El poeta João Cabral de Melo, molt estimat per als de Dau al Set, deia que un poeta pot dir coses inversemblants, però mai no visualitzables.

—La poesia t'ha ajudat a viure?
—És la meva vida. Veig l'art com a forma de vida i crec que no sóc l'única persona. N'hi ha més de les que sembla i algunes ni se n'adonen de manera conscient. Quants actuen a partir dels patrons de conducta que veuen a les sèries i a les pel·lícules?

—Entrem en el tema de la responsabilitat de l'artista...
—La primera responsabilitat és l'exigència màxima.

—L'apliques en tot el que fas?
—Sí, en tot el que un escriu, ha de tenir el màxim d'exigència perquè igualment, com que no hi arribarà, com a mínim que es quedi a mig camí. Potser no serem Dante ni Góngora, però millor intentar-ho que res.

—Però aquesta vida implica un allunyament de la realitat.
—No, et permet interpretar-la. A partir de lectures i pel·lícules he après a entendre la vida de les persones perquè és d'això del que parlen.

—No et deu sorprendre que la gent pensi que ets una persona estranya. Fins i tot se n'ha fet caricatura.
—Sí i crec que ha quedat antiga. Sóc jo fa quinze anys. L'haurien de renovar. La veu, val a dir, és acceptable, però he canviat.

—Molt?
—Més de l'exterior que de l'interior. La prova que no he canviat tant és que quan torno a llegir un llibre o a mirar una pel·lícula tinc la mateixa reacció que abans. Això és una prova que no falla.

—Però sí que has canviat de llengua.
—Sí, diverses vegades i cap ha estat irreversible. He seguit publicant en català, però no ho ha vist ningú. Són versos esparsos, llibres de bibliòfil, o fins i tot poemes nous il·lustrats amb litografies.

—A Parany escrivies: "Els poetes acaben així: ferits, anul·lats, morts-vius, i per això en diem poetes." Creus que pots dir més coses ara que quan eres un poeta jove?
—Mira, hi ha dues opcions: una persona diu tot el que podia dir com a poeta —que és el cas claríssim de Rimbaud— o, si arriba als seixanta anys sense haver-ho dit tot, és quan pot dir més. Ara no és que digui coses noves. Són les mateixes però d'una manera més... radical.

(Ada Castells: "Pere Gimferrer", Avui Cultura ["Contracultura. Un tros de conversa amb"], 1 de març de 2012, p. 16)