Pere Gimferrer i Torrens neix a Barcelona el 22 de juny del 1945.

Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i s'especialitza en literatura. Comença la seva obra poètica de molt jove en castellà, sota la influència de Vicente Aleixandre i Octavio Paz, amb els llibres Mensaje del tetrarca, del 1963, obra a la qual seguiran Arde el mar, Premi Nacional de Poesia del 1966, i La muerte en Beverly Hills, del 1968. És un dels membres més joves i destacats dins dels novísimos, grup que fou batejat així per Josep M. Castellet: Nueve novísimos poetas españoles (1970). L'any 1970 enceta, amb Els miralls, la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions.

El mateix any guanya el Premi Ciutat de Barcelona per aquest volum i, conjuntament, pel Dietari, 1979-1980. Aquesta obra també li val el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d'assaig. El Segon dietari (1980-1982) obté el Premi de la Crítica Serra d'Or de dietaris del 1982. Aquests dietaris recullen els articles publicats a El Correo Catalán i són considerats cabdals dins del dietarisme català contemporani. En aquests títols Pere Gimferrer reflexiona sobre una gran diversitat de temes, que van des de la crítica del poder i la política fins a la poesia o el cinema. El 1983 publica la novel·la Fortuny, obra amb la qual guanya diversos premis com el Ramon Llull, el Premi Joan Crexells, el Premi de la crítica de narrativa catalana i el Premi Crítica Serra d'Or de prosa.

Després d'un llarg període de silenci poètic, l'any 1988 apareix El vendaval, que guanya el premi Ciutat de Barcelona, el premi Nacional de literatura i el premi Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, l'any 1990 publica La llum i, el 1996, Mascarada, un poema llarg sense puntuació que té la ciutat de París com a rerefons paisatgístic. L'any 2001 apareix un nou llibre de poemes en català, El diamant dins l'aigua. A banda de la poesia, també cal esmentar el llibre en prosa L'agent provocador, publicat el 1998. Amb posterioritat a El diamant dins l'aigua, ha tornat a publicar poesia i prosa de creació en castellà: Interludio azul (2006), Amor en vilo (2006), Tornado (2008), Rapsodia (2011) i Alma Venus (2013). Després de dotze anys, Pere Gimferrer reprèn la poesia en català amb el recull El castell de la puresa (2014). Dos anys després publica Marinejant (2016).

El 18 d'abril del 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 15 de desembre del mateix any hi ingressa com a acadèmic amb el discurs titulat Perfil de Vicente Aleixandre. Entre els honors que Pere Gimferrer posseeix, també destaca la Creu de Sant Jordi, que se li concedeix l'any 1989. També és Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des de l'any 1998 i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 2008. Des de l'any 1981 és Director literari de l'editorial Seix Barral.

Com a crític col·labora en diverses publicacions com El Ciervo, Ínsula, Serra d'Or, Destino, Plural (Mèxic, 1973-76), Vuelta (Mèxic, 1976), El Correo Catalán, El País, El Temps o l'ABC, entre d'altres. Actualment és col·laborador de Catalunya Ràdio. Gran aficionat al cinema, abans de començar la seva tasca com a escriptor també havia exercit la crítica cinematogràfica a la publicació Film ideal. És autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Tradueix al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.