La matèria definitiva: l'individu mateix. Una mena de desmenjament, una inapetència, una distància entre el meu jo i les paraules que llegeixo o que escric. De més jove, em podia enlluernar amb els mots que llegia. Sovint, ni em calia llegir-los, de tan dintre meu com els tenia. Encara ara em recordo, en algun moment dels anys seixanta, jo sol en aquella habitació (el santuari, i també l'embafador sarcòfag, de l'encerclament familiar), absolutament aparedat, com el Fortunato del conte de Poe (darrere els maons i l'argamassa fosca, fent dringar la paleta com un mestre francmaçó, la rialla de l'enterrador, giny de metalls freds), acorralat entre murs plens de llibres, i no pas lluitant amb les visions del desig o les de l'ambició (perquè el desig era mort, molt ofegat, des de feia anys: als tretze, als catorze, sí, però no pas més tard: ni als quinze ni als setze ni als disset el desig no ocupava momentàniament cap lloc en el pur despoblament mental d'un intel·lecte espoliat, fet de cercles amargs i difusos i de volums ocres i cantelluts; i l'ambició encara era lluny, massa lligada al món dels impulsos materials del comportament humà perquè jo hi pogués tenir res a veure, llunyà com era dels homes, allunyat de ser un home, si no fos que Trotski em feia veure les clarors del jorn pur de la Revolució, vermellós com un foc de quitrà, i —dret, prim i furtiu, a l'escala d'entrada del Metro— m'esperava el dirigent trotskista clandestí que un temps rebia a casa meva el seu correu; empaitat, doncs, entre el silenci buit i negrós de la casa paterna, havent renunciat a viure, o potser pensant que encara no em tocava de viure), recordo el que jo deia —perquè, aquells anys, escriure-li era parlar amb ell, i jo no hi he tingut mai cap conversa de viva veu tan seriosa, tan intensa i tan profunda com aquelles cartes d'adolescència— a Vicente Aleixandre: més que no pas llegir-los —li deia—, sovint penso en Rimbaud, en Lautréamont; i era veritat, i encara ara, si vull, pot tornar a ser-ho: puc tornar-me a quedar mirant els lloms d'aquests dos llibres relligats en tela vermella —no són pas les edicions que tenia aleshores, però és ben curiós que amb aquests dos llibres que m'han importat tant m'hagi sentit obligat a comprar una edició una mica més presentable (que, de tota manera, i si hi penso bé, mai no m'ha vagat de rellegir sencera), però no pas obligat a arribar a la seguretat intangible de la Pléiade, com he fet amb tanta altra gent que em toca molt menys de prop—, em puc quedar mirant aquests dos llibres, com aleshores, i pensar: això és Rimbaud, que a la meva edat d'aleshores sabia fer versos en llatí i que em fascinava sobretot perquè toca a la riba on el llenguatge deixa de designar i es diu a si mateix: aquests moments de déjà vu que, quan els vivim, ens fan sentir que ja els havíem viscut abans, o bé aquells moments que sabem, en viure'ls, que els recordarem sempre, o bé —més decisius encara i més secrets potser— aquells moments que vivim sense adonar-nos-en, però que després són allí, dins de nosaltres, fets ja part de nosaltres, i han fruitat, i això és Lautréamont, materialitzat només com l'espectre vitriòlic d'una pedra foguera que ho arrasés tot en un instant; i amb això en tenia prou, no em calia sinó saber que eren això, que havien existit: em van llegar una imatge, i no em cal tornar a llegir-los.

(Fragment inicial de L'agent provocador. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 13-17)