El cinema arriba a fer-se present dintre de la seua poètica, fins al punt de trobar-lo incrustat en els seus versos, bé de forma al·lusiva, bé en el propi entramat dels poemes, àdhuc en la seua pròpia concepció de l'art. La recerca dels trets fílmics constatables al llarg de la seua producció poètica, ens durà a recórrer els poemaris més representatius de cadascuna de les etapes de la seua obra. M'hi ocuparé també de la seua producció poètica en castellà, que cal considerar important pel que té de reveladora en referència a l'aspecte que és ací motiu d'estudi. Muerte en Beverly Hills, Extraña fruta y otros poemas, Els miralls i L'espai desert conformen el recorregut que no realitzarem de manera lineal, sinó atenent les diverses facetes que calga observar.

En Gimferrer, poesia i reflexió sobre l'acte poètic van íntimament lligades. A més si incloem la poesia en un concepte més universalitzador de l'art, aquesta relació es traslladaria a totes les altres disciplines de l'art: pintura, fotografia, cine, etc. Establint un paral·lel, creació artística i reflexió sobre l'acte creatiu són també una preocupació del nostre autor. Des d'aquesta perspectiva parlar de cinema o parlar de poesia no seria a la fi moure'ns en dos paradigmes tan diferents, ens trobaríem en definitiva parlant d'art.

(Josep Manuel Esteve i Borràs. "Gimferrer, fotograma a fotograma", L'Aiguadolç, núm. 12-13, tardor de 1990, p. 129-130)
 

* * *
 

Si bé és cert que la poesia de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha estat sovint considerada difícil, és indubtable que el mateix poeta s'ha esmerçat a donar les claus per accedir-hi. Unes claus que primer caldrà cercar en la poesia mateixa —en la mesura que una part important és precisament poesia sobre poesia, i que hi ha unes referències explícites—; després en obres en prosa com ara el Dietari, la novel·la Fortuny o l'inclassificable L'agent provocador; i finalment en el gruix de la seva obra assagística sobre art, cinema i literatura. Malgrat que alguns d’aquests textos —especialment el Dietari— resulten volgudament laberíntics, sobretot pel que fa als referents culturals, Gimferrer no s'ha estat de posar-hi en pràctica i teoritzar-hi unes actituds estètiques i un compromís moral que l'han convertit en un referent ineludible per comprendre la poesia castellana i catalana de l'últim terç de segle.

[...]

L'anomenat culteranisme ha estat sens dubte un dels trets més influents de la poesia de Gimferrer i l'estendard de tota una generació de poetes castellans (i en cert moment, també d'alguns poetes catalans), però hi ha en el rerefons d'aquest fenomen unes circumstàncies polítiques i socials que determinaven fins i tot el que es presentava com un acte de rebel·lia. Només en un país encara immers en la grisor del feixisme s'entén que els poetes giressin els ulls cap a l'elitisme cultural dels high modernists anglo-americans (Ezra Pound, T.S. Eliot), precisament quan a Anglaterra o als Estats Units els giraven l'esquena, i quan la postmodernitat es presentava arreu, i de manera una mica ingènua, com un trencament definitiu de les barreres que separen el culte del popular. És sens dubte aquest un aspecte lligat a la generació dels novísimos que abans o després mereixeria un estudi crític més profund.

(Melcion Mateu. "Variacions del visible", Avui Cultura, 15 de febrer de 2001, p. 15)
 

* * *

El moviment d'aquest doble flux distributiu —interior / exterior i exterior / interior— que a partir d'ara podem anomenar perfluència —perquè passa a través de l'autor— ens permet explicar aquesta zona reactiva, aquesta zona de contacte que s'hi produeix. Pere Gimferrer es manifesta com un cas paradigmàtic d'aquest doble moviment ja que hi podem advertir, d'una banda, les traces de certes influències que hauran d'incidir de manera decisiva en la construcció de la seva poètica i, de l'altra, una voluntat deliberada d'establir un diàleg amb la tradició. Aquest vincle s'estableix no tan sols en la poesia, sinó que es transfereix a tots els àmbits en els quals el poeta intervé: la novel·la, els dietaris, la crítica literària, la crítica d'art. Així, la perfluència, organitzada a partir de certes «afinitats electives», no és en aquest cas, com ho podria ser en d'altres, un fenomen de passivitat sinó de radical activitat, fet que condueix Gimferrer a confirmar i a reforçar la seva actitud envers l'art.

L'autor en els seus inicis utilitza el castellà com a llengua d'expressió literària i evidentment el doble moviment de perfluència del qual hem parlat es produeix també en aquesta seva primera etapa. Però mentre en l'etapa castellana el que es posa en joc és la construcció d'un univers paral·lel al món i el posterior desterrament del poeta d'aquest espai, en l'etapa catalana l'autor es planteja, des de l'espai del text, el compromís poètic que adquireix amb ell mateix, com diu Gimferrer: «en utilitzar la llengua pròpia, un sent que ha de parlar també d'un mateix, i seriosament». Així, mentre en la creació en castellà de Gimferrer hi ha una funcionalitat seriosament lúdica de l'expressió poètica, en català aquesta expressió el compromet molt més.

(Eloi Grasset. "Rimbaud i Mallarmé en la poètica de Pere Gimferrer", Estudis Romànics, vol. 33, 2011, p. 369-370)