Autors i Autores

Xavier Hernàndez Ventosa

K. El joc de la guineu

L'Iu Quatrecases i els seus companys de curs, arriben a la casa de colònies Cal Rei de Santa Maria del Camí. A més dels seus professors acompanyants, els nois i noies compten amb tres monitors: en Roger, amb qui l'Iu se sent molt identificat, la Laia i la Núria, que a més de les activitats pedagògiques els organitzen el "joc de la guineu": durant els dies que durin les colònies, un dels alumnes, que haurà estat escollit pels monitors, farà de guineu, i anirà gastant bromes i fent "malifetes" als seus companys. Després de cada acció, la Guineu deixarà la seva marca, una gran G pintada en un paper. El joc consisteix a descobrir qui és el noi o la noia que fa de guineu.
Els dies passen força entretinguts mentre la guineu va fent de les seves i els nois i noies van ben despistats a l'hora de descobrir-la.
Però un altre fet acapara la curiositat de l'Iu i els seus amics. A prop de la casa de colònies hi ha l'ermita de San Silvestre, gairebé en runes, i un petit cementiri al seu costat on s'hi han comès tota mena d'actes de vandalisme i on s'hi ha profanat la pau dels morts.
Un esquelet sense calavera serà el punt de partida d'un misteri molt més gran que els innocents tripijocs de la Guineu, i que desembocarà en el descobriment d'uns fets tràgics i una mica escabrosos, pel que sembla relacionats amb la llegenda de Tots Sants que els explica un dels monitors.




Quan hem arribat a la casa de colònies, jo he dit als del grup:
—Si no volem tenir bulla, no hem de dir res.
—De què no hem de dir res? —m'ha preguntat la Mireia.
—De res. Ni del cementiri ni de la cova.
—Sí, perquè en les carregaríem —li ha explicat la Neus.
—I jo, què en faig de la ge? No ho puc dir que l'he trobat? —ens ha preguntat la Mireia.
—Millor que no —li he dit.
—Té —li ha dit el Rubèn—, guarda-te-la. És teva. Però no ho diguis a ningú, sents?
El Rubèn, que l'ha rescatat dels matolls, encara la tenia a la butxaca i la hi ha tornat perquè ella l'ha descobert allà, a les cames de l'esquelet.
La Mireia l'ha agafat amb una mica de fàstic i amb cara de no saber per què no ho podia explicar. Però jo sé que no ho dirà, que la Mireia sempre fa les coses que es diuen de fer.
—I tampoc no ho podem explicar, que hem descobert la cova? —ha preguntat el David.
—Això encara menys —li he dit jo—. Que no ho veus, que no hem demanat permís?
—Sí —ha continuat la Neus, que també m’ha endevinat el pensament—. Perquè si l'haguéssim demanat, segur que ens haurien dit que no.