Autors i Autores

Xavier Hernàndez Ventosa

G. Els vents, que els tanquin!

Fa molts milers d’anys, Dionís, el déu de la diversió, es queixava que la vida era molt avorrida perquè no feia ni fred ni calor. Zeus, el pare dels déus d’aquell temps, li va donar la raó i va manar un altre déu, Èol, que crees els vents.
De manera que Èol els va fer, i va començar a repartir-los arreu del món.
Primer va fer la Tramuntana, aquella que "no és bona ni sana", i la va enviar al nord de la Terra, a omplir-se de fred i esgarrifances. Després va fer el Gregal, "matiner i trepaner", i el va fer anar a la neu infinita, al nord-est. A continuació, el Llevant, el que "porta aigua al davant" i el va destinar enllà de la Mediterrània. Li va tocar llavors el torn al Xaloc, el "que fa treure el ventre de lloc", i el va enviar al sud-est, a la dreta del Llevant. Llavors va arribar l'hora de fer el Migjorn, el que, si bufa a l'hivern, és "purna d'infern", que se'n va haver d'anar al sud, a omplir-se de pols i de calor. En sisè lloc, el pare dels vents va crear el Llebeig, el que fa dir tothom que "d'aigua no en veig", un vent fresc i rialler com el cel a punta de dia, que se'n va anar cap al sud-oest. Va ser llavors l'hora de fer el Ponent, el de "l'aigua gelada i el vi calent", que va anar a parar a l'Oest. I ja per acabar, Èol va fer el Mestral, aquell que "no acaba mai el jornal", un vent que bufa fred, fort i arborat des del nord-oest més llunyà.
Aviat, però, com que tota aquesta colla de vents eren uns belluguets de primera i uns caps verds, i en feien de tots colors, Èol va haver de tancar els seus fills dins d'una cova. Fins que un bon dia els va lligar dins d'un bot i els va regalar al seu amic Odisseu, perquè l'ajudessin a tornar a casa seva, a Ítaca.




_"Aire de Ponent, aigua gelada i vi calent.
Ara li tocava el torn a un vent que hauria de bufar des d'on es pon el sol enllà de l'Oceà que avui en diem Atlàntic. Davant d'aquesta circumstància, Èol no va tenir dubtes:
—Tu, fill, et diràs Ponent. Així tothom sabrà d'on véns.
—Para el carro, Èol —va saltar Apol·lo esverat–, para el carro, que d'això n'hem de parlar.
Apol·lo era el déu encarregat de conduir cada dia el carro del sol fins a la posta. Allà l'aturava, fins l'endemà.
—Què et passa ara a tu?
—No res, que m’agradaria fer la meva feina sense entrebancs, vés.
Apol·lo tenia por que, traslladant el sol de l'Est cap a l'Oest, el vent li bufés fort de cara i ja no pogués portar l'astre del dia al seu destí nocturn.
—No pateixis, home, no pateixis —va tranquil·litzar-lo Èol— Com es veu que tu no el coneixes, el Ponent.
El que Èol volia dir-li era que aquest fill, el setè, era un vent molt reposat i tranquil —tant era així, que els uns el tenien per ensopit i els altres per sonso—. En canvi, els que el coneixien sabien que per damunt de tot era dolç i comprensiu. I això, malgrat tenir l'aire una mica trist.