En la saleta de lectura, molt bonica, on encara s’endevinaven els gustos d’una dona mundana, estava l’home feliç, posats els peus damunt de la butaca del seu davant i llegint una pila de diaris i revistes.
Màrius els presentà correctament. I s’esmunyí sense fer soroll cap al laboratori.

L’home estrafet arribà just a l’hora de sopar. Saludà breu i amb presses, no semblava interessar-li el nou company. Després se n’anà al seu dormitori, i al cap de poca estona s’oí una bona gramola que tocava un disc d’òpera. La veu del tenor es sentia pastosa, irritant, a través de les parets.

L’home feliç, que era comunicatiu com el seu nom ja requereix, es va posar a explicar alguns fets de la seva vida.

—Perdoneu —digué abans—. Potser us molesta que no faci allò que hauria de fer; l’ésser correcte i posar els peus a terra? —Els havia tornat a la butaca—. Però penseu que ací hi ha una gran tolerància. I per això no canvio una positura que em fa tant de bé per a les digestions. I es posà al mig del cap la gorra de vellut verd, que duia per escalfar-se, i que li queia, sempre rebel, cap a un costat.

—Ací on em veieu, com a hoste, podria ser amo de diversos gratacels. Però faig com vós, els quartos em serveixen per viure, m’ajuden; jo no soc esclau d’ells. No... Un home, jove com jo, però no un nen... (tinc als voltants dels quaranta-cinc) sap prendre’s la vida com cal. Sí. —Havia plegat les mans amb beatitud damunt del seu estómac inflat. La seva manera de somriure era afabilíssima—. A Catalunya vaig treure la grossa de Nadal. Un altre, sense la meva experiència (jo he estat caixer d’un banc) ja sabem què hauria fet: cotxe estranger, cases, dones, col·leccions d’art; vaja, programa de nou-ric. —Va fer un gest amb la mà com si volgués espantar una mosca propera—. No! Fer el Tartarí? No tinc gràcia. El Don Juan? Soc massa infeliç per a fer el paper d’home de món; per altra banda, he estat molt pobre i vexat. —La seva veu era ronca i aquí semblava que la gorja li anés a fer crac!—. No! Jo no torno a ésser pobre, us ho juro. Abans em mato. Què m’hauria passat tenint cotxe, cases, dones i negocis? —Amb les seves mans es cobrí la cara aparatosament—. En ésser vell, altra vegada caixer d’un banc. Amb uns caps orgullosos com uns Rothschild, que el dia que perden la col·locació són com tots. Llavors sí que es tornen humils i fins fan llàstima. I amb uns companys grocs de cara, malignes, que diuen mal de tu als caps i fan trampes perquè caiguis, et descobreixin i et treguin; en fi, et carreguen les culpes de tot el que has fet i d’allò del qual ets innocent.

(Fragment d'Els habitants del pis 200. Barcelona: Males Herbes, 2023, p. 16-18)

* * *
 

"La més terrible de les dissorts és d’ésser insignificant"; axí resava un lema escrit en una de les parets de l’estudi de Pau, amb caràcters gruixuts, de llapis tou. Ell l’havia escrit, après de memòria i el meditava a cada instant de la seva vida. 
Indubtablement, néixer per a heroi, per a profeta o per a criminal ¿no era el signe de predestinació del geni? Era, doncs, aquest fat esquerp el que obsessionava Pau. Estudiava i es desesperava per a sobreeixir de la insignificança fosca en què vivia. La insignificança! ¿Com havia pogut arribar a ésser ell el dissortat que havia caigut sota les seves urpes? No podia explicar-s’ho. De més a més, una altra cosa el preocupava i l’emplenava ensems de tendresa entusiasta: la vida. ¿Com podia arribar un dia a triomfar-hi? ¿Per què no donava a la vida tot el seu esforç? Mentrestant... Pau s’impacientava. La seva muller, llurs fillets s’ensopien evidentment al seu costat perquè sempre li contaven afers brillants, fets curiosos i extraordinaris d’altres amics que sens dubte posseïen el geni. Quan la seva muller era visitada per les d’aquests, li explicaven les saboroses anècdotes de llurs marits en les quals es barrejaven pintorescament la sort, les habilitats i la simpatia captivadora que els procurava el bon fat. La seva muller restava admirada i enlluernada i no podia contar res d’ell, ni tan sols el color de la seva aurèola de solitari, de màrtir. Pau passava hores i més hores tancat al seu estudi. Un dia, quan ja en feia molts que no treballava, empès per un foc nou, agafà un tros de fang humit i esbossà d’improvís una estatueta, grassona, de gest sorneguer, irònic i bondadós. Un cop llesta, Pau la guaità sense entusiasme. I l’oblidà com d’altres en un racó. Al cap de pocs dies, però, observà que havia canviat la postura per una altra més còmoda i que el mirava des del racó entre burleta i somrient. Pau s’hi acostà i l’estatueta li feu una graciosa ganyota. L’home insignificant parpedejà un moment per a convèncer-se que no somniava; però així que començà a sobreposar-se tingué un altre sobresalt. Del tros de fang sortí una veueta esquerdada, ridícula, però decisiva, que li digué:

—Amic, cada dia et veig preocupat. Quan entres al taller fas una cara molt estranya. Sé, però, el que et passa; ets un turment, vet-ho aquí. —I la veu esquerdada i ridícula digué ara deliciosament— En qualitat d’obra eixida de les teves mans voldria, doncs, consolar-te de veritat.

Pau, que no sortia de la seva estupefacció, sentí que l’afalac era ofegat per la sorpresa.

—¿Tu? ¿Però qui ets tu?

—Jo soc un tros de fang que per la màgia del teu art he nascut a la vida de la forma.

—¿Del meu art? Però si soc insignificant, si ningú no em fa cas, ni la meva dona tan sols!...

(Fragment de “L’extraordinari Pau” dins de Bromistes, tramposos i mentiders. Barcelona: Males Herbes, 2021, p. 105-107)

* * *
 

Però, no és vostè Andreas, el poeta?... —diu, meravellat de veure’l ignorant dels successos que han dispersat la seva família.

—Sí, sóc Andreas: però, digues de pressa. ¿Què s’ha fet de la meva mare i de Margarida? —pregunta agafant-lo per les espatlles i inclinant-se per veure més bé els ulls de l’infant.

Aquest se’l mira llargament per veure l’efecte que li causarà la nova.

—La vídua Z... va morir la setmana passada, i la seva...

Però ja el poeta, amb ulls de boig, impedeix que parli més. El noi, espantat, pàl·lid, el mira sense saber si consolar-lo o fugir d’ell. El poeta aixeca la seva vista de damunt el cap del noi per mirar a l’interior de la casa, sense veure-la, amb una expressió glaçada d’imbecil·litat. La compassió s’ensenyoreix del noi, que passa suaument les seves mans per la cara estirada, rígida, d’Andreas i cargola dolçament les grenyes brillants que li queien descurades. Després el contempla amb profunda simpatia, i li diu somrient:

—Pobre poeta... —En sentir aquestes paraules, una sotragada torna Andreas a la vida. Mira el noiet. I tracta de fer-li un somrís d’agraïment que més aviat resulta una ganyota, i se’n va topant per les parets, capell en mà i el plec de papers sota el braç. Dalt a l’escala la llum interior de la casa il·lumina les espatlles i la grenya blanca del nen, que, sense moure’s, el veu desaparèixer com el fantasma que té pintat en les cobertes del seu llibre de contes. 

En trobar-se el poeta al carrer, a la claredat dels llums, es sent reaccionar una mica; els seus ulls es clouen amb violència veient el pas igual, sense dolor aparent, de la gent que el volta.

—Quina injustícia! ¿És possible que els altres puguin viure tranquils quan “jo” passo davant d’ells i sóc tan dissortat? ¿Què signifiquen aquestes cares de gent idiota que no sofreix? ¿Per què no s’associen al meu dolor o no em fan la mercè de desaparèixer per tal que jo no vegi més llurs cares?... Déu meu! La meva mare ha mort! —exclama el poeta, parlant en veu alta sense preocupar-se que les persones el miren estranyades i encuriosides com si escoltessin un orat.

(Fragment d'Un poeta i dues dones. Badalona: Proa, 1935, p. 154-156)