"Elvira Augusta Lewi va desplegar la seva activitat sociocultural, periodística i literària en conseqüència amb aquests afanys. El 1931 va ser, des d’aquest punt de vista, un any important. L’escriptora va presentar-se com a novel·lista publicant un tast d’Un poeta i dues dones, l’obra que editaria a Proa quatre anys després; va donar dos relats més a D’Ací i d’Allà i un altre a la Revista de Catalunya; també va publicar dues traduccions de l’alemany a La Revista; finalment, va iniciar les seves col·laboracions regulars a la premsa: va incorporar-se a l’equip de La Nau, el diari per al qual s’encarregaria d’una secció de crítica d’art fins al gener de 1933.

Tant el fragment de la novel·la com els dos contes exposaven un clar decantament cap al psicologisme en detriment del component fantàstic, en una inflexió significativa de les tendències predominants de la narrativa catalana de principis dels anys trenta i de les demandes que l’afectaven. Sense deixar d’evidenciar la tradició en què Lewi s’havia educat (i que les traduccions il·luminaven en part), els nous textos literaris descloïen una voluntat inqüestionable d’incidir, amb la pròpia producció, en un panorama narratiu que, tal com l’autora el va descriure a la Revista de Catalunya, exposava defectes i problemes diversos. Per a ella –admiradora d’André Gide, Stefan Zweig, Arthur Schnitzler i, entre els autors nostrats, del Carles Soldevila de Fanny-, la novel·la catalana encara no havia assolit la modernitat, és a dir, no havia aconseguit captar la vida interior, el món espiritual, de l’ésser humà. L’intent de representació d’una realitat subjectiva que transcendís la vulgaritat de l’existència quotidiana no havia reeixit perquè havia derivat en un èmfasi estricte dels instints (en la preeminència del tema sexual) i, si no havia incorregut en una vulgar imitació de la novel·la francesa, havia mantingut les limitacions habituals del localisme, el folklorisme o el descriptivisme innocu, tres greus entrebancs per situar les lletres catalanes en un pla d’universalitat."

(Neus Real Mercadal. "D’un temps, d’un país: Elvira Augusta Lewi", dins Els habitants del pis 200.  Barcelona: Males Herbes, 2023, p. 96-99)

* * *
 

"En cambio, Lewi se convierte en la educadora de un «falso feminismo» o de una modernidad femenina que abría las puertas a la mujer a ámbitos todavía no explorados, pero bien delimitados. Téngase en cuenta, por ejemplo, que una entidad tan moderna como el Club Femenino de Deportes de Barcelona ostentaba como objetivo acercar a las mujeres al mundo del deporte por razones de salud, de estética y para mejorar la raza  —¿en aras de convertirse en un objeto estético digno de lucirse y ser lucido, y gozar de una salud envidiable de cara a la maternidad?— y abrirle un espacio para la tertulia. Visto con un poco de distancia, Lewi y muchas de las intelectuales de la época no dejaban de representar la modernidad conservadora («conservative modernity», de Alison Light). [...] Lewi se sitúa en la órbita femenina (si bien sería injusto circunscribirla solo en el ámbito doméstico de los artículos de La Nau  o La Dona Catalana) y entronca con las inquietudes de otras periodistas, que desde un punto de vista deportivo, cultural, político o literario se dirigen directamente a las mujeres desde las publicaciones periódicas. Baste recordar los nombres de Anna María Martínez Sagi, redactora desde 1934 de la sección  «L’esport i la dona»  en el diario La Rambla; de Rosa María Arquimbau, destacada columnista de «Crónica Frívola», en Flames Noves; de Anna Murià, autora de la sección «La dona i la llar» de La Nau o de María Teresa Gibert, que contaba con la sección «Pàgina de la dona» en La Humanitat, entre otras."

(Teresa Julio. "El periodismo republicano en manos de mujeres: Maria Carratalà y Elvira Augusta Lewi", Asparkía: Investigació feminista, núm. 27, 2015, p. 131-145)