Josep Maria Llompart assumeix el primer accent poètic que discrepa –sense negar-la– de la tradició illenca i es concerta, sense caure en la imitació ni tan sols vorejar-la –i sense renunciar, ni pensar-hi!, a les riques notes que tipifiquen el català de Mallorca–, amb el to de la nova lírica del Principat, el to i la significació iniciats dins la dècada dels cinquanta, el màxim representant dels quals és, penso, en Salvador Espriu. […]. [La poesia de Llompart] si comporta una ruptura esclatant amb les actituds de fons mantingudes per l'escola mallorquina i els seus continuadors, participa, en canvi, francament, de les preocupacions i de la posició social del "poeta en funció de la seva comunitat i el seu temps", que caracteritzen la poesia lírica a la Catalunya d'avui. […] És per tot això que La terra d'Argensa em sembla no tan sols un llibre bell i transcendent, sinó també oportú i saludable. Síntesi, en certa mesura, de dos corrents poètics –bellesa i lluita– i missatge commovedor d'una sempre renovada fraternitat a través del nostre mar.

Joan Oliver: "Pròleg" a La terra d'Argensa, 1972.

* * *

La doble personalitat de Josep M. Llompart com a home públic, orientador, clarificador i dinamitzador cultural enfosquí una mica la seva pròpia projecció com a creador, com a poeta. Una bibliografia iniciada tard, no massa extensa i, bàsicament, distanciada en el temps, havia augmentat aquesta distància entre el poeta i l'home civilment compromès amb el seu país […]. La publicació de Mandràgola (1980) i La capella dels dolors i altres poemes (1981) constitueix una fita important en l'obra poètica de Josep M. Llompart.

Àlex Broch. Avui, 13 de maig de 1981.

* * *

Llompart, potser pel fet de publicar el seu primer llibre, Poemes de Mondragó, el 1961, quan els companys de generació ja havien abandonat la seva iconoclàstia inicial, o ja n'havien canviat el tarannà, no acollí en la mateixa mesura l'estridència dels recursos lorquians, que tant els definia, i això fou així perquè en la dècada dels 50, mentre els altres poetes "joves" s'abandonaren a una cursa enfebrida en la qual cada llibre feia oblidar l'anterior, ell sedimentava i depurava un únic nucli de poesia inicial més aviat minso, però estèticament força reeixit. [...]

Així, situant-nos altre cop en l'evolució cronològica, una de les coses que més queden després de la lectura de Poemes de Mondragó, una de les coses que més engrapen el lector, és la sensació temporal que traspuen. Hom intueix que el temps hi és quelcom fonamental.

Joan Mas i Vives: "Alguns temes i símbols de la poesia de Josep Maria Llompart", dins Obra Poètica, 1983.

* * *

L'ànsia taxonòmica que sol servir per fer estarrufar els crítics ha servit per classificar Josep M. Llompart tant dins les seqüeles de l'Escola Mallorquina com entre les files de la poesia combativa del realisme. D'altres han vist en la seva obra influències clares del simbolisme i jo mateix penso analitzar-ne aquell aspecte que més aviat l'emparenta a les escoles d'avantguarda: a l'escriptura automàtica, al surrealisme, a l'impacte que produeix el món oníric. Potser, ben mirat, a la seva obra hi ha una mica de tot això, i és aquest aiguabarreig eclèctic allò que permet lectures no sols diverses sinó, fins i tot, un punt divergents. [...]

Llompart, doncs, de manera relativament similar a Salvador Espriu, tot i haver publicat un llibre amb un títol tan eloqüent i explícit com Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974), potser és més aviat un mite creador, un creador de mons simbòlics per al seu ús personal –i el del lector–, i no un escriptor de poesia de "denúncia". Aquest vessant mític seria un primer i bon camí d'anàlisi per endinsar-se en la seva obra (els mites de la infantesa, de Galícia, d'Antònia, de la mateixa poesia...). Però aquesta opció del realisme encarnat en el cos simbòlic no és l'única opció que ens permet d'explotar el realisme.

Francesc Parcerisas: "Josep M. Llompart: aspectes", Lluc, núm. 761, març-abril de 1991.

* * *

Assolida plenament la maduresa vital i poètica, Josep M. Llompart ens lliura Jerusalem (1990) com un viatge inacabat pel seu jo i el seu món al sarró, molts dels seus elements dels dos llibres anteriors. Ara el vehicle més emprat és la prosa poètica, que ens ofereix de bell nou experiències personals barrejades i confoses amb el paisatge i les habituals referències literàries, cinematogràfiques, geogràfiques... Tanmateix en l'abundància de símbols –sobretot aquàtics: mar, ones, riu, font, etc.– hi ha una presència més forta del sentiment de la por: les il·luminacions oníriques d'un ritme molt sovint tallat mostren el malson d'una realitat amarada d'irrealitat i, temàticament, afavoreixen la impressió de soledat i d'enyorança. La mort torna a cosificar-se i pot esdevenir l'objecte que guardem a la butxaca i esgarriem.

Josep M. Sala-Valldaura. Serra d'Or, gener de 1993.