—Com va sorgir La literatura moderna a les Balears?
—Mira, va sorgir d'una necessitat. Perquè no hi havia res. Era un treball que jo no hauria fet. No se m'hauria plantejat la necessitat de fer-ho si no hagués estat perquè a Ràdio Joventut d'Inca varen voler que es fessin unes lliçons de divulgació de la literatura insular i que, a més a més, fossin fetes en català. Era una ocasió que no es podia perdre de cap manera... i ho vaig fer. Sobre els guions que em varen servir per a aquestes «lliçons» vaig construir el llibre. Ara, jo mai no me l'hauria plantejat.

—De tota manera, el llibre t'obrí el camí de crític i d'investigador...
—Bé, no. Jo, crítica, ja n'havia fet. A «Papeles de Son Armadans», on vaig col·laborar del 1956 al 1960. Hi vaig fer, bàsicament, crítica de llibres catalans...

—Diguem, doncs, que el llibre t'obrí el camí d'investigador...
—Sí, potser sí. El que passa és que vivim en un país tan desorganitzat, que hem de fer de tot. El meu gust, si visquéssim en un país normal, amb una cultura normal, seria fer de poeta i res més. El que passa és que en aquest país, com que no hi ha res que funcioni, un ha d'anar tapant forts, de qualsevol manera, improvisant les coses...

Jaume Fuster: "Josep M. Llompart, les Illes recordades", Serra d'Or, maig de 1974.

* * *

—El tema de la infantesa i la mort.
—La infantesa i la joventut són temes importants perquè són sempre les víctimes del temps, allò que mor. Hi ha una mitificació completa d'aquestes èpoques. [...] La meva infantesa no fou especialment feliç ni desgraciada. Però és clar que puc transformar-la en un mite: A través d'Antònia, la companya de jocs, dels pares vists a distància...

—Els inicis del poeta.
—Es tracta d'una història ben semblant a la de qualsevol que es dedica a escriure versos. Jo crec que gairebé tothom ha intentat, en un moment determinat de la seva vida, d'escriure poesia. Supòs que el meu cas no va ésser diferent del de molts altres, però jo he perseverat. Aquesta és l'única diferència. Durant l'adolescència, sempre hi ha unes inquietuds, un desig de fer provatures. Record que vaig començar fent coses en castellà que després, naturalment, no han tengut cap transcendència pública. Als catorze anys se'm va acudir escriure un poema èpic sobre la conquesta de Mallorca en bon castellà i vaig trobar que, així mateix, els versos sortien. Després vaig descobrir l'idioma, potser en contraposició al que em parlaven a ca-meva. Els meus pares amb mi eren castellanoparlants. Segurament per reacció vaig triar el català, aleshores. Més tard hi ha una vocació que es va desenvolupant, que es va fent.

—El descobriment de l'idioma.
—El primer contacte amb la meva llengua fou a través de les rondalles de Mossèn Alcover. De nin, record que vaig tenir una malaltia. No va ésser greu, perquè en la infantesa no hi ha malalties greus: o et mors o et cures, i prou. Jo em vaig curar, evidentment. Però era una nefritis que em va obligar a fer llit durant una temporada més o menys llarga. Per entretenir-me mon pare, que ja era gran quan vaig néixer i tenia amb mi una actitud gairebé d'avi, em llegia rondalles. En un primer moment va intentar traduir-les. Però clar que fer una traducció en una primera lectura de les rondalles és dificilíssim. De manera que va haver de desistir. Després, ja en el camp de la creació poètica, el meu primer contacte va ésser amb Costa i Llobera [...] els versos de Costa m'obriren un horitzó que fins aleshores no havia sospitat. A partir d'aquí hi hagué una afecció, un afecte que a poc a poc s'anà convertint en vocació.

[...]

—Les traduccions
—Crec que m'he inserit en una tradició inaugurada per l'escola Mallorquina de poetes-traductors de poesia i de creador de traducció de poesia. Es tracta d'una activitat molt complexa i difícil, pràcticament impossible d'assolir a nivell ideal. Perquè idealment la traducció poètica consistiria a passar d'una llengua a l'altra tota la substància poètica d'un text sense que se'n perdés ni un àtom. És a dir, fer aquell poema que hauria fet l'autor si hagués viscut i parlat la llengua a la qual tradueixes. [...] Sovint he dit que tot poema té la seva traducció, el difícil és trobar-la. Tanmateix és una tasca apassionant. Fa llegir tan a fons un poeta que te'l fas teu.

Maria de la Pau Janer: "He complert el meu deure", Lletra de Canvi [Barcelona], núm. 30, 1990.

* * *

—Personalment et considere un escriptor dels qui pensen que literatura i responsabilitat cívica tenen a veure. Com ho veus?
—Bé, jo crec que l'escriptor, l'intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el propi país. Jo no crec en l'intel·lectual dins la pròpia torre d'ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions. Una cosa és que hagi d'estar únicament i exclusivament al servei d'aquesta problemàtica, i una altra, és que l'assumeixi, que la senti, i que d'alguna manera tregui posicions davant aquest problema. Jo crec que l'escriptor s'ha de comprometre amb ell mateix i amb la seua obra. El que no pot fer és quedar-se indiferent a totes aquestes preocupacions que, al cap i a la fi, afecten el seu món i, per tant, l'afecten a ell mateix...

Lluís Alpera: "Lluís Alpera entrevista Josep Maria Llompart", Daina (revista de literatura), núm. 9, 1991.