Olor de terra humida, de mars distants el so,
de pors i de creences, de somnis i palmeres,
tinc un palau de cendra i branquillons al vent.

Tinc la pell esclava de tendreses,
fulles que van anar caient a l'abrigall
intens de la memòria. De mars distants el so.

Les veus, torna una veu mig un gest vaporós
i amb els braços oberts sols agafe un bocí
de la nit perdurable, de llum enfredorida.

Imatges de colors esvaïts són la vella cançó
o el batec persistent, sense temps, sense cels,
de la pluja fina i el núvol que l'emmena.

Sóc un resum de nits remotes i fragants,
batudes al compàs d'estius i de tardors,
d'hiverns i de naixences endutes per la barca.

De fang i fullaraca he bastit un recer,
ple com una magrana quan el sol la desperta
i n'aprenc els secrets, poc a poc, amb les mans.

Tímida quan la mire, la història es despulla
talment una donzella, i en la seua nuesa
em reconec i estime tots els noms de l'absència.

(Palau de cendra. Barcelona: Columna, 2000)

* * *

                A Jaume Pérez Montaner

Escolta la veu de l’aigua que escriu
la cal·ligrafia (lenta) de la llibertat.
I escolta el neguit del salt o l’espera,
de l’aspre batec, del traç del teu temps.
Retrona entre penyes i avança amb la fúria
i eixampla el camí de pas trencallós.
Mai més has de veure el riu com abans,
ni la imperceptible arena despresa.
Creuràs que la balma, el roc o l’avenc
són la fortalesa eterna dels segles.
Tu i el roquisser heu vingut, però,
testimonis breus, a l’ensopegada,
com el pas estret i l’aigua que escriu
la cal·ligrafia (lenta) de la llibertat.

(Sospirs de Babel. Palma: El Tall, 2006)