Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d'una arpa, sal d'escorpí,
bava d'eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

Quan hi ha un exèrcit de ballestes
apuntant-me de ple al pit,
sé que Venus volta a prop,
que la Lluna ha sortit plena
o ja és aquí, la primavera.

Aleshores, faig una passa
gegantina fins a la finestra,
l'obro estirant amb un cop sec i decidit
i m'esbatano la camisa, com dient:
—Dispareu, venga!

Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d'una arpa, sal d'escorpí,
bava d'eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

(Del Venus volta. Palma: Lleonard Muntaner, 2018)

* * *

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.