Sr. Director de La Veu del Montserrat

Respectable senyor i amic: Al rebre lo primer nombre del seu periòdic i al veure que tractava de defendre (sens barrejar-hi la política) los principis religiosos i socials, sentí el desig de donar-li l'enhorabona i fiu lo propòsit d'enviar-li algunes senzilles ratlles que encara que pertanyents a coses de menor importància s'avinguessen a una publicació que s’anomena en segon lloc Setmanari popular de Catalunya. Causes de tota llei m'han privat fins ara d'agafar la ploma per a complir una obligació que m'havia imposada.

Vull parlar (i no es la primera volta) de catalanisme entès de certa manera. Ja sé que hi ha qui vol tractar lo mateix assumpte, atenent, segons tinc entès, al modo de pensar i d'obrar de les persones, i que un altre també discret escriptor pensa fer algun article tocant a la successió hereditària catalana. Mon objecte és més humil: no mira més enllà de lo que es pot dir lo costat exterior de les coses de la nostra terra.

Hi haurà sens dubte molts, tant d'aquells a qui plau l'esperit català com així mateix de los qui no el veuen amb gaire bon ull, que preguntaran: doncs què, ¿aquest esprit no galleja ara per tot arreu?, voleu prendre les coses a l'encesa?, no s'ha fet prou en pocs anys?

Molt s'ha fet i àdhuc molt de bo. Un afecte que no gosava eixir dels llavis s'ha proclamat amb altes veus i ha conseguit que l'envoltessen i quasi el respectessen los qui abans lo menyspreaven. La llengua que es conreava poc i molt sovint per indignes matèries té ara obres de gran preu. S'han estudiat, i amb més deler s'estudien cada dia, la història, les lletres i les arts catalanes i fins los monuments de grandor o de boniquesa fets per les mans de la natura que es troben en abundor en nostra pàtria. La poesia i la pintura han retratat nostres costums tradicionals, moltes voltes (no sempre) amb veneració i ver afecte. I ademés (cosa que en veritat no ens omple massa) los marbres o les rajoles de les cantonades estan plenes de noms de grans homes, fills de Catalunya, com si fossen l'índex d'un tractat d'història.

Doncs, què voleu més?, diran amics i adversaris. Voldríem una cosa de menos soroll i lluentor; voldríem veure més afany per la duració i guarda de les costums catalanes; que hi hagués catalanisme en la realitat i no sols en los llibres.

Ja sabem que això es un punt molt dificultós, que ens ve contrària la corrent del temps i que de lo que ens queixam no en té la culpa ningú en particular, lo que vol dir, a poca diferència, que la tenim tots.

Alguna cosa hi ha de què no en té la culpa la corrent del temps, ni la tenim tots, sinó que la té, com se sol dir, en Pere o en Berenguera. Parlam de la destrucció de les velles obres arquitectòniques. A molts això no els fa pas res i encara hi ha persones respectables qui als aimadors de les antiguitats nos tenen per maniàtics. Altres són enemics de les mateixes per raons d'utilitat... que diuen pública, i alguns hi ha que les estimen amb un amor massa platònic. Aquest que es fa fabricar un moble amb arcs punxeguts, demà tirarà a terra, si s'esdevé, un edifici gòtic o bizantí. Aquell que està enamorat dels seus blasons, molt sovint mentiders, se ven los palaus dels seus avis. Se predica l'ensenyança de l'art espanyol mentres se tiren a terra antiquíssimes i venerables iglésies. I és ben cert que semblant cosa no passa ara sinó a Espanya. Ja vindrà un temps en què estarem més avançats... serà quan no hi haurà remei.

La utilitat material és, per cert, un ídol del nostre temps; mes n'hi ha un altre, encara més poderós, com que aquell se’n fa moltes voltes esclau, i és lo bon to, lo desig de fer lo senyor. Més que demòcrates se veuen, com deia un malaguanyat catedràtic, pretenents d'aristocràcia.

Los puritans d'Inglaterra se rapaven lo cap per a no assemblar-se als cavallers, ara es pot dir figuradament que tots nos deixam créixer tant com podem la cabellera.

En lo mateix ús de la llengua materna, que es allò en què hi ha més feeltat i constància, no tot és or fi, i així es vegé en lo poc cabal que es féu, no hi ha gaires anys, d'una llei que li donà una fonda ferida, ben al revés del gran borgit que mogué després un decret ridícul i que no podia ser de llarga durada contra les comèdies catalanes. Aixís també es veu en lo fàstic amb què es miren certes paraules que no semblen prou pulcres, com són exempligràcia, ensopega, agenollar-se, preu, advocat, dugues, cego, etc, etc. Pocs són los que no s'avergonyeixen de dir pare, mare, oncle, padrí, mossèn, los qui no es mengen una i en los noms de casa i no afegeixen un de al de les seves mullers, los qui no anomenen amb noms de fonts castellans (bé o mal pronunciats) i encara americans o extrangers, los seus fillets i filletes, fugint dels nostres bonics diminutius i derivats. Si això és catalanisme, la mena que se'n perda.

Arribam a un punt de què ja s'ha parlat molt, potser no prou. No hi ha molt que per tot arreu regnava una hermosa varietat de vestidures de què sols se veuen ara escasses relíquies. Los homes i les dones de les diferentes encontrades se distingien tant per lo tall com per l’espècie de les robes. Això se n'és anat o se'n va, i no solsament se tracta de mantindre lo que era com una recordança i compendi de tot lo demés, és a dir, lo que cobreix i adorna la part superior i principal del cos. Les dones deixen la caputxa per la mantellina blanca, la mantellina blanca pel manton blanc, lo manton blanc per la mantellina negra. Los homes deixen l’airosa gorra catalana per la lletja i extrangerada catxutxa. Semblava que la gorra o barretina volia aguantar-se i n'hi havia que deien molt bé «que fa més l'home.» És cert, al manco, que ennobleix la manta i les espardenyes i que embelleix los mateixos vestits tallats al modern. Tant se val: hem arribat a un temps que el pagès se dóna vergonya de semblar-ho.

Què direm de les velles usances? Tothom fuig del camp, d'aquelles masies omplertes de gent, a on los mossos menjaven a una mateixa taula amb los amos, que eren un lloc de secors pels pobres freturosos dels encontorns, d'aquelles costums senzilles i hospitalàries, d'aquelles festes majors de cada casa que eren un fort vincle d'amorós tracte entre els parents, mostres ne queden, mes ben poques. Los mobles de fora van imitant als de les ciutats, al mateix temps que los de les ciutats van imitant los de França. Les pràctiques que avençaven o acompanyaven als casaments, los jocs de Nadal i d'altres festes, les enramades que no devien res a l'art; les danses senzilles i decoroses a l'aire lliure i a la llum del dia, que feien a voltes part d'un antic ceremonial, tot se perd, decreix o es deforma. Fins los aires o tonades de la música catalana son tretes de casa seva per sonates vingudes d'altres terres que sembla que es barallen amb los mateixos instruments que serveixen per tocar-les.

Encara es mantenen fermes algunes coses, com són los castells d'hòmens del camp de Tarragona que, segons creiem, s'haurien de reformar, mes no de proscriure, i com és també la sardana amb tant amor servada pels geronins i empordanesos: ball original i d'antiquíssim llinatge, en lo qual se complauen tant los qui el miren com los qui l'executen. Alguna altra cosa segueix, o natural o imitada, com són los cants en les vigílies de certes festes, i no ens desagrada la imitació amb tal que s'acosti a l'original lo més que es puga.

I no es podria fer alguna cosa més que imitar?, no es podria treballar perquè es guarde qualque cosa de lo que encara queda? Intent dificultós és, sens dubte, mes una propaganda contínua, ja d'escrit i ja més de paraula, una afició en què es conegués no sols curiositat, sinó respecte, podria fer que los que encara segueixen antigues costums no s’avergonyissen de seguir-les. Podria veure's en certs casos la preferència donada a la barretina (i no fóra la primera vegada): seria fàcil moltes voltes fer callar les tonades extrangeres i premiar, com s'ha fet en Galícia, als bons sonadors dels aires de la terra.

I si tot això no hi basta, si tot se'n va, si aquesta i altres prèdiques dels catalanistes no poden ser més que exhalacions sens conseqüència, no ens deixem enganyar, no cantem cants de victòria, sinó elegies. Digam, finalment, que vivim de records, si no volem reduir l'ús de nostra estimada llengua a expressar solament idees que lo mateix podrien expressar-se en la castellana, en la francesa o en la llatina o en la inventada per Sotos Ochando.

La poesia dels poetes s'inspira de la poesia del poble. No n'hi ha prou de fabricar hermoses tasses d'argent o de cristall, si no es poden omplir d'aquelles aigües que es depuren i s'enforteixen gotejant per les escletxes de les roques.

Barcelona, 6 de juny de 1878.

("Catalanisme", article en forma epistolar publicat a La Veu de Montserrat (Vic), el 22 de juny de 1878; reproduït novament el 26 de juliol de 1884 en motiu de la mort de l'autor. Extret d'Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Gustau Gili, 1908, p. 172-178. Actualització text prenormatiu: ©Magí Sunyer)