Oh prepotent Senyora!   Oh Reina celestial!
Tens ares que enlluernen    a dins les catedrals;
tens rústiques capelles    a prop l'inquieta mar.
Oh prepotent Senyora!    Oh Reina celestial!,
en ton palau de marbre    que en diuen Montserrat
hi ha altars de més bellesa,   hi ha tempestats més grans.

Oh Mare dels qui ploren!    Consol dels afligits!
Un escolà te canta    pur com la flor de llir,
un sacerdot t'alaba,   ferm en lo dret camí,
un ermità t'invoca    en penitència ric.
Oh Mare dels qui ploren!   Consol dels afligits!
Sent tan divers dels altres,    m'escoltaràs a mi?

Los cavallers te criden    quan sona lo clamor
de la batalla fera,    Regina de l'Amor.
Quan de les boges ones    s'aixeca lo remor,
los mariners t'imploren,    Regina de l'Amor.
Té nostre esprit batalles,   borrasques nostre cor.
Clements, tos ulls les calmen,   Regina de l'Amor.

("A Montserrat", citada també com "A la Verge de Montserrat", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 52-53)

* * *

I

Voleu oir la gesta    del pros Bernard,
comte de Ribagorça   i de Pallars,
que tingué braç de ferre    amb cor lleal?
Hi ha una vall tenebrosa,    estreta i gran.
per on lo riu Noguera    corre sonant,
entre dos murs de roques,    negres, clapats;
no s'hi veuen carreres,    ni caminals,
només s'hi esbargeixen    llops famejants.
Volent fugir lo tracte    d'hòmens mortals,
i prop de les niuades    dels fers milans,
hi bastia una ermita   lo bon Vicmar.
Alií fa penitència   lo baró sant
vestit de pell de cabra,    nu de tot drap,
salmejant tot lo dia,   la nit plorant.
Un vespre, fort brogien   los vents i els llamps,
pareixia que el segle    volgués finar,
veu tremolar la porta   que algú la bat,
sent una veu molt trista,   gemecs i plants,
corre a traure la tanca    per caritat.
Ja n'entren en l'ermita    dos cavallers;
l'un és home de dies,   l'altre és novell;
ambdós membruts i grossos,   d'aire soberg,
ambdós xops i fangosos    i sens alè;
de fines malles eren    llurs bons osbergs.
La cara enclina a terra    l'home més vell,
i l'aguanta amb sos braços    lo jovencel.
"Si és vostra llei com sembla    la vera llei,
cristians som nosaltres,   dau-nos alberg."
- Bon alberg vull donar-vos    com mana Déu."
- Si sou clergue ni monge,   gran pro ens fareu.
- No só clergue ni monge,   sols penident"
En llarga post fa jaure    a l'home vell.
Aquest reviu i mira    al jovencel:
"Fill de Ramon, embraça'm.   Bernard, adéu;
la mort sent en mes venes,   i és de bon dret:
pus lo senyor moria   muira el servent.
Sols me sap greu deixar-te    al mig d'un erm
sens haver fet proeses   de cavaller.
Ai! qui d'açò n'és causa   porta gran pes:
¡maleït lo llinatge   dels llausengers!".
L'ermità que ho escolta    li diu: -"Foll és
qui espera perdonança    i maleeix.
Plorant les tues culpes,   los pits batent,
perdona a qui t'agreuja,    per mor de Déu."
Lo vell plora ses culpes   i tot dient:
"Jo perdó a qui m'agreuja    per mor de Déu",
gira los ulls a l'aire    i cau estès.
Vicmar sobre ell fa el signe    de santa creu,
posa genolls en terra    i diu sants precs.
Mes, ¿qui el dol contaria    del bon donzell?
Cridant les carns s'estira   i los cabells,
aprés calla i sanglota   i diu aprés:
"En mal punt aquí fores,    Bertran fael,
en mal punt hi vingueres,   franc escuder!
Mon pare molt t'aimava    que altre no més,
amb tu lo pa es partia,   lo llit també.
Si son escut perdia,   tenia el teu;
si el destrer li nafraven,   ton bon destrer.
Als teus braços me duies,   nin ignocent,
ma mare no em fiava   a ningú més,
dels meus la llum darrera    aquí feneix!"

L'endemà de bon dia,   al gall cantant,
lo bon Vicmar desperta   al pros Bernard.
Li dóna fruits salvatges   amb pa de glans,
li dóna l'aigua clara,   vi no n'hi ha.
Vicmar pren ampla aixada    i agut magall,
cava una fossa fonda    en un boscam.
Bernard embraça i besa   al bon Bertran;
l'agafen i el soterren   amb plor amarg,
diuen un Pater Noster   i altres mots sants.
"Fill meu, ¿què voldràs ara    de l'ermità?"
-"Un bon consell voldria    sols demanar."
-"Lo millor que jo tinga    també el tindràs."
"Per a bregar amb moros,   ¿on puc anar,
sens entrar en la Marca    dels gotolans?"
-"Vés cap a les muntanyes    septentrionals,
fugint les encontrades   d'envers llevant,
hi trobaràs la terra    dels jacetans.
que braus torneigs promouen    als fills d'Agar."
Amb molt plaer l'escolta    lo pros Bernard,
li'n dóna grat i gràcies   i pren comiat
per anar a la terra    dels jacetans.
Ací acaba esta gesta   del pros Bernard.

(Cants I de "La cançó del pros Bernard, fill de Ramon", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 60-68)

* * *

I

Planyeu-vos camps de Dela,    serra d'Espill!
La vostra flor més bella    no la teniu;
l'arbre de verdes branques    caigué i morí!

II

Los dos barons pugnaven,    de temps antic;
tronava la tempesta    per valls i cims;
un jorn l'arc de bonança    vérem lluir.

III

Era Guillem de Dela    gallard fadrí,
en arts de pau i guerra    fort i subtil,
i els cavallers li deien    lo rei dels nins.

IV

Serventa de la Verge,    Blanca d'Espill,
era conhort de pobres    i pelegrins,
per tots anomenada    la flor de llir.

V

"D'Espill pubilla i dona,   obre'm ton pit; 
coneixes al de Dela,   lo rei dels nins:
¿Per senyor lo voldries?"   -"Oh mare, sí!"

(Fragment de "La complanta d'En Guillem", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 91-95)