Los fonaments de l'escola catalana, segons al començ vegérem, foren la transmissió de la poesia més antiga i los exemples que en sa infantesa ens donà la de Tolosa; mes la nostra, encara que filla o altrament germana més petita d'aquesta, se féu molt més gran, i per compte de seguir contemplant-la com a mestra, sembla més aviat que fou estudiada per ella i tingué algun imperi sobre els seus poetes.

Lo que no es pot dubtar és que, per un cantó o per un altre, alguns dels nostres begueren en les fonts de l'antiga poesia provençal, per més que no es veja una imitació seguida i complerta. I de lo que havem assegurat no en manquen proves. Deixant a part aquell regust provençal en lo llenguatge que, particularment los més antics, donaven a ses obres, trobem unes cobles estranyes que comencen: «Ma dona és indicatiu» fetes per imitació d'unes de provençals; una cobla feta amb la mateixa ordenació i los mateixos rims que lo «No sap cantar» de Jaufre Rudel, trobador molt vell, una translació a prosa catalana, feta d'una manera un poc ampla, d'un cert «Castell d'amor» en vers provençal; Sors imita una al·legoria del trobador Pere W. (Willem?, erradament cregut Pere Vidal) en la que usa per alabar a Alfonso de Cardona. Ferrer en son Conhort inclou una cobla d'un trobador provençal, i Torroella en son Lai n'anomena alguns, posant d'ells sengles cobles; Rocabertí en la «Glòria d'Amor» en fa sortir cinc, parlant d'ells amb termes que mostren coneixement no sols de llurs noms, sinó a més de llurs vides i obres; Mossèn Jordi, en son Enuig pren molts conceptes d'una poesia de la mateixa espècie del Monge de Montaudó.

Encara es veu més clar lo coneixement de les obres franceses i no cal pas meravellar-se'n sabent com aquelles foren estimades pertot arreu en l'Edat Mitjana i considerant lo veïnat de les terres i el parentiu que lligà alguns dels nostres reis amb los de França. Aixís hi ha raons per pensar que els noms de Lai, Virolai i Balada davallaren a la nostra escola d’obres franceses i aixís també Oliver posà en català una obra d'Alain Chartier; Torroella en lo sobredit Lay posà lo nom i cobles d'alguns poetes del mateix realme; Rocabertí n'hi fa entrar tres que no anomena, ficant-hi a més paraules i fins alguns bordons francesos en sa Glòria d'Amor, que té molta tirada, és ben cert, a la Divina Comèdia, mes també, com adverteix un escriptor alemany, a cert fabliau francès al·legòric. Molts dels nostres poetes anomenen cavallers dels romanç d'asumpte bretó que eren francesos o vinguts de França, i per acabar, qui voldrà restar sens algun dubte, no té mes que llegir la llista de les llibreries del rei En Martí i del Príncep de Viana, a on veurà molts llibres francesos.

Los efectes de la poesia italiana los trobam ja en l'Escondig de Llorenç Mallol, se reconeixen en Jordi, són confessats per Ausias Marc que imita al Petrarca i alaba al Dant; Rocabertí segueix les petjades del darrer, presenta aquell com vencedor dels francesos; i com més va molt més se declaren dits efectes.

Res no direm de les lletres llatines, que eren llavors lo fonament dels estudis sagrats i profans, i poc podem dir dels efectes de la poesia castellana, que sols se deixa conèixer amb l'adopció d'alguns mots, i després, més clarament, d'algunes formes de metrificació.

Ai! ai!, podria dir algú, com pot ser tantes poesies que obraven en la nostra? Doncs ¿quina es l'originalitat d'aquesta? Tot això era molt propi del temps i los mateixos efectes, afegint-s'hi la de la catalana, trobam en la castellana del segle xv. No hi havia aleshores tants escrúpols en aquesta part i ni s'amagaven de prendre paraules d'altres llengües i per això eren també originals si hi havia, com havia en la nostra escola, vida i saba per ésser-ho.

Ja és arribat lo punt en què podem tractar de la partició d'aquesta escola, seguint la successió del temps, i la partirem en tres temporades.

La primera comprèn del rei En Pere fins als dies en que començà a trobar Ausias Marc. La diferència d'aquesta amb la segona no és ben declarada sinó en lo llenguatge més vell i més ple de provençalismes. Per ventura es trobaria també alguna petita distinció literària.

La segona, que podem mirar com lo zenit de la nostra poesia, és la d'Ausias Marc, ço és a saber, los trenta o quaranta anys mitjans del segle xv. Los poetes d'esta i de la precedent se troben especialment en los Cançoners de París i Saragossa.

La tercera, que cull lo darrer terç del segle xv, se singularisa per l'adopció del bordó castellà de 12 síl·labes, la reduplicació dels rims en les cobles de 8 bordons (abbaacca) a la manera de l'octava d'art major castellana i per altra part mostra efectes molt determinats del renaixement italià, los quals se coneixen fins en lo compàs mes jàmbic del bordó d'11 síl·labes i en una manera de dir més culta i llatinisada. Les obres d'aquesta temporada se troben especialment en lo Jardinet d'Orats i en los llibres estampats a València.

("Crisi de l'escola catalana", capítol tercer de Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865). Extret d'Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Gustau Gili, 1908, p. 132-143. Actualització del text prenormatiu: @Magí Sunyer)