Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s'hagin dedicat també a l'assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d'Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l'estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d'antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l'autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.

Tot aquest bagatge acadèmic es concreta en un corpus assagístic de primer ordre que troba, en la reflexió antropològica i sociològica de la catalanitat, el seu centre d'interès. En aquest sentit, ha esdevingut ja un clàssic en la bibliografia contemporània el seu llibre Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1985) amb què obtingué el premi Joan Fuster el 1984 i, l'any següent, els de reconeixement de la crítica Serra d'Or i Lletra d'Or. En el camp de la novel·la s'inicià amb El bou de foc (L'Estel, 1984), encara que probablement la seva obra més ambiciosa d'aquella dècada, i potser una de les millors aportacions a la literatura catalana recent, sigui, des de la meva perspectiva, Els treballs perduts (Tres i Quatre, 1989).

Vicenç Llorca: "Món de lletres: Els treballs guanyats", Avui. Cultura, 16 de desembre de 2004.

* * * 

Quatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anteriors.

Lluïsa Julià: "Quatre qüestions d'amor", Serra d'Or, núm. 481, gener de 2000.

* * * 

El valencià Joan Francesc Mira (novel·lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl·labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl·labs blancs catalans, prescindint de la terza rima, i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi.

Sebastià Alzamora: "Divina Comèdia", Serra d'Or, núm. 493, gener de 2001.

* * * 

A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la ficció i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

Joan Josep Isern: "Els Borja: història, mite i llegenda negra", Avui, 4 de gener de 2001.