—¿Troba a faltar obres que com la seva es posin el llistó alt des del seu plantejament?
—En la literatura catalana hi falten escriptors que apostin per les novel·les denses, d'una reflexió més sòlida. La qualitat dels nostres escriptors és més aviat mitjana, encara que m'alegra que hi hagi autors que tinguin molta difusió. Hi ha bones plomes, però potser falta una mica d'exigència literària en els plantejaments de les obres de ficció.

—¿Per parlar de com era la València de fa 40 anys, abans de la transformació urbanística de les darreres dècades, ha partit dels seus records de joventut?
—En part, sí. Em feia molta gràcia, per exemple, reflectir en la novel·la la petita aventura colonial valenciana a Guinea, una aventura que va lligada al boom de la indústria del moble, que importava la fusta d'aquest país. Encara recordo com per davant de casa meva passaven carros amb troncs d’arbres africans.

—Purgatori és la segona novel·la d'una trilogia. ¿Feia temps que li rondava pel cap d'escriure-la?
—Des que vaig decidir escriure aquest cicle de tres obres. Ha estat una novel·la premeditada, meditada i postmeditada! El llibre forma part d'un projecte de més envergadura que acabarà quan escrigui la novel·la que em falta (si és que algun dia ho faig!, espero que sí!). Les novel·les d'aquesta trilogia o cicle, com vulguis dir-ne, se situen a la ciutat de València i comparteixen el fet de tenir un protagonista que s'estranya davant de la modernitat. El personatge central d'Els treballs perduts, per exemple, que és el títol de l'obra amb què vaig iniciar aquest cicle, és un tipus una mica quixotesc i joycià, que en l’escenari de la València intramurs no és capaç d’entendre res del que l'envolta. La primera novel·la pren com a referents la mitologia clàssica i Els treballs d'Hèrcules.

—A Purgatori, en canvi, el punt de referència és la Divina comèdia de Dante.
—Sí, i l'escenari és la València de l'Eixample burgès de finals del segle XIX i principis del XX. L'obra la protagonitza Salvador Donat, un home que voluntàriament ha estat fora de la ciutat molt de temps, fent vida gairebé de monjo, i que en tornar a València per acompanyar el seu germà malalt en els seus darrers dies, s'estranya de tots els canvis que hi troba. El protagonista ha rebut una educació tradicional i bàsicament cristiana que no li serveix per entendre el món actual, un territori en el qual regnen els set pecats capitals.

—¿Ja que ha admès que a Purgatori tot està meditat, premeditat i postmeditat, per quin motiu va escollir que el personatge que fa de Virgili, el guia del protagonista, sigui un xòfer guineà?
—La intenció és la de fer paròdia, perquè precisament la persona que més sap de la ciutat és algú que ve de fora, que es preocupa per conèixer la història de València, dels seus carrers i monuments, i de la seva gent. A més, li poso el nom de Teodor Llorens, que a la meva ciutat tothom l'associarà al de Teodor Lorente, considerat el pare de la Renaixença valenciana.

Lourdes Domínguez: "No m'imagino la vida sense els pecats capitals", Avui (Barcelona), 23 d'abril de 2003.

* * *

—Quan va escriure la novel·la Borja Papa, ja tenia pensat tornar a escriure sobre els Borja en forma d'assaig?
—No, el llibre d'ara, Els Borja: família i mite, va ser un encàrrec de Bromera. El vaig acceptar i em va semblar perfecte, perquè no tenia res a veure amb el que jo hagués pogut fer abans, encara que és evident que tot el material que guardava sobre la trajectòria borgiana m'ha anat molt bé. Sobretot el que, per dir-ho d'alguna manera, tenia guardat al cap, interioritzat, no solament sobre els Borja, sinó sobre l'època renaixentista i la història del pontificat. Tot això servia com una mena de capital previ. De fet, aquest llibre és un treball de síntesi que només és possible fer amb rigor quan tens darrere tot un bagatge acumulat, no es pot improvisar. [...]

—I quan fa una novel·la basant-se en tant material real datable i documentable com és el cas del Borja, quins són els límits de la literaturització?
—La literaturització és, bàsicament, l'estructura narrativa i el llenguatge. No pel fet d'inventar-nos les coses el resultat és més literari: hi ha invencions en novel·la històrica que semblen crònica i no ho són, però això no és literatura, és pseudohistòria. Per això la majoria de novel·les històriques no tenen cap interès, perquè forcen peripècies dels personatges per posar-los en una situació històrica concreta. A mi el que m'interessa fer és una altra cosa: interioritzar el personatge, el seu pensament, l'època que l'envolta, etc., i a partir d'aquí explicar una història des de l'experiència d'aquell personatge, per fer una novel·la amb aquells materials de la mateixa manera que la podríem fer amb materials de fa deu anys. S'equivoca la gent que, a això, ho anomena novel·la històrica.

Joaquim Noguero: "Entre la història i les històries", Escola Catalana, núm. 376, gener de 2001.