Narcís Oller neix a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846 i mor a Barcelona, el 26 de juliol de 1930. Orfe de pare, l'educa el seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i té una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Estudia Dret a Barcelona, on s'estableix definitivament el 1873, exercint com a oficial de secretaria de la Diputació Provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, és procurador dels tribunals. Es considera el referent de l'actual novel·lística catalana. Aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer.

Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. De formació romàntica, es va decantant cap a l'opció estètica que va d'Honoré de Balzac a Émile Zola. Adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l'època, troba l'estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular. 

Émile Zola i el naturalisme són elements fonamentals per entendre la visió literària de Narcís Oller. Mentre bona part de la crítica contemporània de l'autor afirma el seu naturalisme, d'altres com Gaziel el neguen en funció d'uns criteris de caràcter moral més que no pas estètic. La majoria d'autors com Oller utilitzen el naturalisme amb una gran vaguetat conceptual, sense aplicar la base ideològica, i veuen en Zola una garantia de modernitat i de prestigi per a la novel·la. El mateix Zola escriu la carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona i aclareix les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la de l'escriptor català. La personalitat artística d'Oller, en el seu vessant teòric, es fonamenta en una concepció de l'art basada en els fets reals. Creu que la realitat només pot esdevenir obra d'art mitjançant la personalitat de l'artista. La seva manera d'escriure sobre conceptes com el "moralisme" o el "sentimentalisme" d'arrel romàntica l'individualitzen com a novel·lista.

Des del punt de vista ideològic, el fet que té més incidència en Oller és la Revolució del 1868, a conseqüència de la qual deixa de sentir-se proper al partit demòcrata. Tota la vida és considerat com un catalanista conservador, especialment pel seu liberalisme moderat. Entra en contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez Galdós o José María Pereda. Deixa de banda els intents fets en castellà amb obres inacabades com El pintor Rubio (1867), arran de la bona impressió que li causen els Jocs Florals de 1877. Els seus relats "Sor Sanxa" i "Isabel de Galceran" són premiats als Jocs del 1879 i en els del 1880, i aquell any publica l'aplec de narracions Croquis del natural.

La papallona (1882) li suposa un gran èxit. Significa la seva entrada al naturalisme. L'argument, pròxim a la novel·la fulletonesca, planteja la història d'una noia òrfena, ingènua i malaltissa que és seduïda i abandonada per un xicot. Gràcies al ressò de l'obra, Narcís Oller té prou confiança per escriure la que és la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (1888), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906). L'Escanyapobres és una novel·la que contraposa dues visions econòmiques davant de l'avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l'enamorament entre la dona d'un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d'or narra l'ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la fortuna. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d'embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel·la més naturalista d'Oller. Pilar Prim, la seva darrera novel·la, planteja el conflicte de la protagonista, víctima de la clausura testamentària del marit, que priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se. Els personatges femenins d'Oller semblen més humans que els masculins i amb una personalitat molt més marcada, amb una psicologia que evoluciona constantment. El tema que més l'atrau és el del fenomen d'ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps ignora la situació d'injustícia social que viuen les capes populars.

Més tard, després d'aquestes obres, entra en una etapa de silenci com a novel·lista. En els anys immediatament posteriors a la seva darrera novel·la –Pilar Prim–, entre el 1905 i el 1913, tradueix obres de teatre, sobretot per motius econòmics. Incorpora a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers. De fet, ja el 1894, sota el pseudònim de Metjaustinch, havia fet una paròdia de La intrusa de Maeterlinck, amb el títol de La brusa i, el 1900, publica Teatre d'aficionats, un volum de traduccions de comèdies sentimentals tretes del Théâtre de campagne. El 1926, publica Renyines d'enamorats. Narcís Oller manté com a traductor uns interessos teatrals bàsicament vuitcentistes, en harmonia amb el seu ideari dramatúrgic.

En la darrera etapa vital es retira de l'escena pública i centra els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913-1918, amb afegitons de 1919 a 1922) on referma les conviccions, tant literàries com ètiques. L'edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada, representen el reajustament del panorama literari català i l'esperit de represa. Els últims anys, tot i sentir-se menystingut per la intel·lectualitat noucentista, se li tributen un parell d'homenatges com a reconeixement d'una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.

El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde fa una adaptació de la novel·la La febre d'or, amb guió de Guillem-Jordi Graells. La pel·lícula, en versió catalana i castellana, de 321 minuts de durada, coproduïda amb Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, per a una posterior explotació televisiva, representa una de les produccions més importants del cinema català de l'última dècada del segle XX. Un extens i luxós repartiment es veu encapçalat per Fernando Guillén Cuervo, en el paper protagonista de Gil Foix. El rodatge segueix molts dels escenaris que s'intueixen en la novel·la i representa en part un retrat de l'època viscuda per Narcís Oller. La pel·lícula s'estrena el 16 d'abril de 1993.