Autors i Autores

Narcís Oller
1846-1930

Coberta del llibre Obres completes.
Coberta del llibre La papallona.
Coberta del llibre Obres completes.
Coberta del llibre La bogeria.

Fragments diversos

Que fosc, que solitari era el pati de l'Hospital! Els tres o quatre llums esbarriats per allí no lluïen gaire més que els esblaimats estels que, aixecant el cap, hom albirava entre boires. El rellotge del campanar tocava tristament i pausadament nou batallades, les rovellades frontisses dels portals grinyolaven, i, darrera un fort batement de portes, es sentiren caure les pesants baldes i córrer els ferrollats.
L'Antonet caminava tremolós, sentint cruixir la sorra sota sos peus, entremig d'aquella soledat esfereïdora. Subscrit com a practicant, s'encaminava a fer la primera vetlla, i no podia tornar enrere, mal que ho desitgés son cor.
A mig pati es trobaven dues escales desenrotllades dins de grans porxos d'arc rebaixat. La de mà dreta menava al departament de les dones; al dels homes la de mà esquerra. Cada una tenia per tota llum l'esmorteïda llàntia que cremava en la capelleta penjada a la paret del replà més alt, a pocs passos de la porta. La vacil·lació l'havia portat fins al peu de l'escala de mà dreta, quan un trist comboi l'en féu apartar: dos homes de llargues bruses baixaven en un baiard un cadàver encara calent. Un d'ells xiulava del pes en veu alta, i el cant de l'un i els crits de l'altre ressonaven dins del pati i es perdien tristament en les vagues soledats de l'espai.

(De la narració "Angoixa", dins d'Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 82-83)

* * *

Poques ciutats d'Europa, avui per avui, presentaran l'afany d'edificar que es nota a Barcelona; mes tampoc es veurà en tot l'estranger una altra ciutat d'importància anàloga tan abandonada i alhora tan escassa de monuments artístics en la via pública.
Per convèncer-se d'això basta fer un viatget a França. A la tornada, que se'ns digui ingènuament la impressió que un hom experimenta. No se'm negarà que l'interior o ciutat vella, llevat d'en ben pocs punts, es troba estreta, bruta, mal empedrada, i que l'amplitud i bellesa de la part nova o Ensanche desapareixen d'espesses nuvolades de pols sols comparables a les que el vent aixeca dels sorrals i carreteres. Un hom veu que l'individu s'esmera en bastir-hi bones cases, embellides amb marbres, pintures i jardins; que fa, en una paraula, quan t pot per fer més formosa la ciutat on viu; però ¿qui no enyora alhora l'acció protectora d'una administració acurada i gelosa no sols de la comoditat i higiene del ciutadà, sinó àdhuc del bon nom i fama de la ciutat que administra?
No volem culpar a ningú en particular; consignem únicament un fet innegable. I com que aquest, amb tot no és ni de molt irremeiable, sia'ns permès proposar alguns dels remeis que, a nostre humil parer, podrien aplicar-se al cas, a fi i efecte de no continuar seguint a la cua dels països que, com en altre temps nosaltres, avui porten el penó del progrés i de l'avenç.
Impossible és negar que la construcció de la ciutat nova imposa al Municipi uns dispendis verament desproporcionats als rendiments que d'ella toca; comprenem fins que de bell antuvi, no avesats nostres ajuntaments a dispendis d'aital importància, es trobessin tan sobtats i desorientats que no atinessin en conjuminar la manera de poder atendre degudament i tot a l'ensems les necessitats d'una banda i altra; però han passat ja massa anys perquè puga excusar-los encara de la incúria de què hem parlat, i és hora ja de dir ben alt, que el bon nom de l'administració municipal de Barcelona exigeix cada dia amb major raó un canvi de procediment i de criteri.

(De "Quatre mots sobre la policia urbana i l'ornat públic de Barcelona", dins d'Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 615)

* * *

Quan jo era petit, al meu poble regnava el salvatgisme. El mal exemple de les guerres i trasbalsos que es seguiren, quasi sense interrupció, de l'any 8 al 45, havia avesat mos conterranis a matar-se, a robar-se la vida els uns als altres, de vegades per no res.
Jo havia sentit ponderar, com a heroïcitat, a persones de bon seny, la conducta abominable dels nostres bagatgers de la guerra de l'Any vuit, que acabaven traïdorament amb la major part dels ferits francesos en traginar-los; i recordo encara la fruïció amb què es narraven les sagnants revenges i crueltats que la guerra dels Set anys havia promogut en ambdós partits. Fills i germans de les víctimes quedaven encara per a sentir-ho, i en el secret de llur cor gruaven l'hora d'allò que ells anomenaven «fer-se la justícia». Un cop descobert l'objecte de llurs odis, quan menys aquest s'ho esperava, li clavaven un punyal a l'esquena, restava l'home estès a terra, i mai l'autoritat no podia descobrir el matador. Si algú havia vist el crim, s'ho callava: qui per por, qui per ésser dels que duien iguals fins; altres per una estranya aberració del sentit moral que els induïa a compadir el matador, considerant el que aquest havia abans sofert en perdre algú dels seus.
Era, doncs, un estat deplorable.

(De la narració "Records de noi" [De Notes de color], dins d'Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 290)