Autors i Autores

Narcís Oller
1846-1930

Coberta del llibre La papallona.
Coberta del llibre La bogeria.
Coberta del llibre L'escanyapobres.
Coberta del llibre La bogeria.
Retrat de Narcís Oller.

Comentaris d'obra

La Papallona i el seu moment cutural.

Diverses caricatures contemporànies publicades en la premsa popular atesten vivament la celebritat guanyada per la figura de Narcís Oller durant les últimes dècades del segle XIX i la part que hi tenia la popularitat de la seva primera novel.la, La papallona (1882). Més de mig segle després, Joan Triadú pogué observar que "l'èxit de La papallona fou el més gran que tingué Narcís Oller, i encara avui és probablement la seva obra més popular". Així, la sentència de Manuel de Montoliu, "És la seva obra mestra per unànime veredicte de l'opinió il·lustrada i de la crítica competent" No obstant això, hi ha hagut, entre la generació següent de lectors i crítics, més ascèptics, més exigents o potser simplement més tocant de peus a terra, una tendència a tractar La papallona amb reticència o bé a relegar-la decididament a una posició secundària. La papallona ha anat derivant cap a incloure-la, juntament amb Vilaniu, en una categoria de creacions imperfectes o problemàtiques en què es transparenta la contradicció bàsica en la visió i el procediment literari d'Oller; una contradicció que ja li reconegueren els seus primers lectors i que ha estat resumida succintament per Beser com "l'enfrontament de dos mons culturals i literaris difícils d'unir: per un costat, el realisme vorejant el naturalisme zolià; per l'altre, aquest sentimentalisme moralista que sembla allunyar-nos cap al romanticisme tradicional".
Maurici Serrahima considera l'esforç que per a Oller significava la creació d'un llenguatge narratiu, d'un estil novel·lístic "sense la companyia d'uns mestres anteriors" i donades les deficiències, per al seu propòsit, del català literari de l'època.
L'estrena novel·lística d'Oller se situa plenament en el procés d'adaptació de les estructures convencionals de la romàntica novel.la d'aventures a les necessitats d'un realisme conscient, amb fonaments filosòfics, que aspirava a la reproducció objectiva de la vida contemporània. L'harmonització de les dues línies, la popular i la culta o cientificista, la romàntica i la realista, segons els paradigmes oferts per Balzac, Dickens i Pérez Galdós, és un tret força distintiu de la gran tradició narrativa del segle XIX europeu. La papallona n'és el prototipus en català. I, juntament com a prototipus, exterioritza i destaca tant els ingredients simples com algunes contradiccions del fenomen genèric.

(Alan Yates: Narcís Oller. Tradició i talent individual. Barcelona: Curial, 1998)
 

* * *
 

Narcís Oller, narrador.

La crítica contemporània ha vist en Narcís Oller el creador de la novel·la catalana moderna. I això significa que l'autor va escriure la seva obra narrativa sense una tradició anterior, va haver de partir de zero, perquè remuntar-se al Tirant lo Blanc era inevitable. L'escriptor va trobar-se amb dues dificultats bàsiques. La primera, la tria de la llengua. Ja hem vist que el procés de catalanització de la literatura al segle XIX és llarg. I Narcís Oller, com molts d'altres escriptors de l'època, va començar escrivint en castellà quan encara la seva vocació literària no estava prou articulada. Però a partir d'un moment, fa un tomb en l'aspecte lingüístic i decideix escriure tota la seva obra en català. Un motiu concret va ser, com hem vist, la commoció que van causar-li els Jocs Florals del 1877. Però hi ha una altra explicació més profunda per a aquest canvi de llengua, que està relacionada amb l'altre problema que va haver d'afrontar l'escriptor: la tria d'un model de novel.la. La realitat va interessar Narcís Oller com a matèria literària; la realitat que ell coneixia, per tant una realitat propera, la de la societat catalana de l'època. La seva voluntat realista el va portar a la necessitat d'utilitzar la llengua pròpia, que era la llengua dels seus personatges fets de carn i ossos i inserits en la Catalunya burgesa del segle XIX -una llengua, d'altra banda, col·loquial, que en fos ressò i que contribuís a la versemblança dels seus herois de ficció-. El seu convenciment va ser tan fort que de res van servir les opinions contràries d'altres escriptors famosos de l'època, com Benito Pérez Galdós.
[...] La producció olleriana ens presenta una autèntica galeria de personatges. L'autor s'hi apassiona més enllà de les coordenades naturalistes. Hi observem una tendència a la idealització de certs personatges, els més apreciats per l'autor, amb el contrapunt de la caricatura grotesca a què són sotmesos d'altres, els que ens presenta com a negatius. Les creacions més perfectes corresponen a personatges femenins, més rics, més humans, amb personalitat individual, amb una psicologia que evoluciona. En canvi, els masculins són fets d'una manera més premeditada, obeeixen a unes directrius de l'autor que sovint els tracta com a prototipus.

(Maria Lluïsa Cunillera: Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991)
 

* * *
 

Llengua i estil.

D'una banda hi ha una textura superficial que és natural i, fins a cert punt, invisible, perquè, al nivell primari de la intel·lecció d'un teixit verbal, els seus objectes són precisament la naturalitat i una mena de transparència. El llenguatge de la novel.la construïda amb el patró realista del XIX cultivava la sobrietat i un aspecte "natural, senzill, expressiu i modest", segons ho va resumir Clarín. Veure aquestes característiques, aquest grau de maduresa, en l'estil de L'Escanyapobres ens obliga a reconèixer també l'esforç que pressuposava una tal consecució dins les condicions anormals de la llengua literària col·lectiva (i especialment la llengua narrativa) amb què treballa Narcís Oller. D'altra banda, però, ens adonem que l'esforç estilístic opera igualment en un nivell més pregon, on harmonitza amb l'estilització de la composició total. En aquest pla es tracta d'una deformació, conscient i controlada, del llenguatge narratiu (perceptible en la distribució i la variació de registres descriptius i actius, en les el·lipsis i supressions, i, sobretot, en l'ús dinàmic de la paraula parlada, diversament reportada: diàleg normal o fragmentat, comentaris anònims, l"unanimisme" dels pratbellins i dels passatgers del tren), que genera el ritme enèrgic i el disseny compacte, la substantivitat mateixa de la ficció.
Oller explica en les seves Memòries literàries que va escriure L'Escanyapobres en quinze dies a les primeries del 1884, que fou un punt crucial de la seva trajectòria literària. En parla com d'un producte de la "febre d'escriure" que el posseïa llavors, i la descriu com una obra "absolutament filla de la meva fantasia, sens tenir altres arrels en la realitat que alguns tocs de la roïnesa de l'Oleguer... i algunes d'aquelles impressions sumàries que ofereix constantment a tots l'espectacle de la vida". Serà natural, doncs, de centrar una apreciació crítica de l'Escanyapobres en les consideracions -amb tot el que hi ha darrera- destacades per l'autor mateix: la concepció del protagonista (i dels personatges que l'envolten); una determinada visió del món, potenciada per supòsits realistes ("l'espectacle de la vida") però subjecta als efectes de la "fantasia", és a dir, del punt de vista -imaginatiu i, més o menys explícitament, ideològic- de l'artista conscient. Émile Zola ho va dir amb més concisió quan, generalitzant, va definir la novel.la com "une tranche de vie, vue a travers d'un tempérament".
El subtítol, "Estudi d'una passió", on convergeixen, prou convencionalment, la pretenció cientificista i la inclinació psicològica de la narrativa vuitcentista, va ser suprimit per Oller en incorporar L'Escanyapobres al primer volum de les seves Obres completes del 1928. Nosaltres el restituïm, considerant que comunica quelcom de significatiu respecte a la intenció original del novel·lista.

(Alan Yates: Estudi introductori de L'Escanyapobres. Barcelona: Edicions 62, 20ªed. 1990)