Autors i Autores

Oriol Pi de Cabanyes

Oriol Pi de Cabanyes fotografiat per Pilar Aymeric.
L'autor amb dos anys fent un petó a la seva mare el 19 de març de 1952.
A Helsinki, el març de 1991, al costat de Baltasar Porcel.
Març 1992, a la seu de la Institució de les Lletres Catalanes.
Agost del 2001.

Biografia

Oriol Pi de Cabanyes i Almirall neix a Vilanova i la Geltrú el 10 de maig de 1950.

Fins als vuit anys estudia amb les monges concepcionistes fins que, a finals de la dècada dels cinquanta, la família es trasllada a Barcelona per motius laborals. Allà comença a estudiar amb els jesuïtes de Sarrià on passa el preparatori i l'ingrés de batxillerat. Posteriorment cursa el batxillerat i el pre-universitari a l'Institut Tècnic Eulàlia.

Des de molt jove comença la seva tasca com a escriptor. Així, només amb disset anys i com a resultat d'un reportatge sobre els encontres que s'organitzaven a la comunitat ecumènica de Taizé -on viatja l'any 1967- guanya la primera convocatòria de la "Crida als escriptors joves" de Serra d'Or. Amb vint-i-tres anys obté el premi Prudenci Bertrana amb la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren, que apareix l'any 1973. Amb aquesta mateixa obra també aconsegueix, l'any 1974, el Premi Crítica Serra d'Or de novel·la. El llibre, que és una mostra d'una època i de les formes de vida de la joventut d'aquest temps, té una gran acceptació en el moment de la seva publicació i una tirada inusual de dotze mil exemplars.

Durant aquests anys, Pi de Cabanyes compagina l'escriptura amb la seva activitat docent en centres com l'escola Sadako, el COU Jaume Bofill o l'escola Aula. Fa la tesi a Canet d'Adri, sota el títol de El costumisme, realitat i ficció. Introducció a l'obra de Joan Pons i Massaveu (1850-1918). Com a novel·lista també és autor dels llibres També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud -obra amb la qual queda finalista del premi Josep Pla de l'any 1975- i Esquinçalls d'una bandera, finalista del premi Sant Jordi de 1976 i apareguda el 1977. Aquí, l'autor planteja el final d'una etapa, el franquisme, i el principi d'un nou temps.

En el camp de la narrativa breu, l'any 1978 escriu l'obra Novenari d'ànimes. Aquest mateix any és elegit vocal de la junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. També publica l'antologia de textos Què va dir Andreu Nin (1978). Com a crític de la literatura i assagista, l'any 1971 havia publicat, conjuntament amb Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70. Com a especialista en el segle XIX, el 1978 publica l'obra La Renaixença, el 1984 Apunts d'història de la Renaixença i amb Repensar Catalunya (1989) obté el Premi Josep Vallverdú d'assaig l'any 1988.

Els múltiples interessos d'Oriol Pi de Cabanyes també es reflecteixen en la diversitat estilística i temàtica d'obres com el dietari Llibre d'hores (1975-1978), publicat l'any 1980, o el llibre de viatges Pel bell nord glaçat, premi Sant Joan de l'any 1995, a banda dels treballs biogràfics sobre personatges com el del seu avantpassat Alexandre de Cabanyes, Joaquim Mir, Roca Sastre, Pla-Narbona, Enric-Cristòfol Ricart o Antoni Gaudí, sobre el qual publica l'assaig Gaudí, una cosmogonia (2002).

Tenen especial rellevància les col·laboracions que l'autor fa en publicacions periòdiques com Serra d'Or i en diaris com l'Avui i, sobretot, La Vanguardia, mitjà en el qual escriu habitualment. D'aquests escrits centrats, en gran part, en autors de la literatura contemporània, en sorgeixen les obres Glossari d'escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d'espasa. Noves glosses d'escriptors (2005) i Pedra sobre pedra: tercer recull de glosses literàries (2007).

Oriol Pi de Cabanyes també desenvolupa al llarg de tots aquests anys una important tasca com a gestor cultural i, d'aquesta manera, exerceix de director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha dirigit, també, el Gabinet del Conseller de Cultura i el Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura.