Autors i Autores

Joan Ramis i Ramis
1746-1819

Ex-libris de la Societat Maonesa de Cultura, amb el lema "Studio et amore".
Placa commemorativa del centenari de la mort de Joan Ramis, situada a la seva casa natal. Fotografia de Lluís Mangado Briones.
Entrada de la casa natal de Joan Ramis, al carrer de s'Arraval de Maó. Fotografia de Lluís Mangado Briones.
Sepulcre de Joan Ramis, amb la inscripció que ell mateix va escollir, "Deo optimo maximo memoriae et spei aeternae hic jacet Joannes Ramis et Ramis magontanus [...] coetera ex scriptis pete". © Col·lecció de l'Ajuntament de Maó.

Biografia

Joan Ramis i Ramis neix a Maó el mes d'abril de 1746. Fill del reconegut advocat palmesà Bartomeu Ramis i de la cosina d'aquest, Caterina Ramis, és el primogènit de vuit germans.

El peculiar context històric que li toca viure, i l'educació que rep, marquen profundament la seva trajectòria posterior. Durant el segle XVIII Menorca viu un període de prosperitat econòmica i cultural, a diferència de la resta de Països Catalans. De resultes del Tractat d'Utrecht (1713), l'illa és cedida a la corona britànica, que manté el català com a llengua prioritària i fomenta un sistema molt més liberal que l'Espanya borbònica i absolutista. Aquest context permet l'aparició d'una burgesia mercantil que promou una vida cultural que es podria considerar plenament inserida dins els patrons europeus de la Il·lustració. A més del període britànic, entre els anys 1756 i 1763 l'illa resta sota control francès, un fet que segurament facilita el contacte de la classe benestant menorquina amb el corrent estètic del moment a França, el Neoclassicisme, i amb autors com ara Corneille i Racine.

El 1762, acabats els estudis primaris a Menorca, Joan Ramis es trasllada a Palma per estudiar retòrica i filosofia a la franciscana Real Universidad Literaria de Mallorca, on ja sobresurt per la qualitat dels seus primers poemes en català, castellà i llatí, conservats en el manuscrit Varias obras en prosa y en verso latino y castellano (1762). L'estil d'aquestes primeres composicions està fortament influït per l'estètica postbarroca transmesa per l'educació castellanitzant que rep a Mallorca. Després de tres anys a Palma obté el títol de Mestre i Doctor en Arts Liberals. Seguidament, tal i com era el costum entre les classes adinerades menorquines, s'examina com a estudiant lliure a la Université d'Avignon, segurament preparat des de Maó pel seu propi pare. L'any 1767 obté el doctorat en dret civil i canònic d'aquesta universitat.

Amb el títol en drets, Joan Ramis inicia una prestigiosa carrera que el duu a exercir alts càrrecs jurídics a l'administració de torn. Assoleix el càrrec de jutge del tribunal del vicealmirallat britànic (1780), i a partir de la reintegració definitiva de l'illa a la monarquia espanyola (1802), és nomenat assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d'impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres i diversos càrrecs més.

Com a escriptor, després de les primeres composicions poètiques abandona l'estètica postbarroca i s'emmiralla en el cànon neoclàssic. Als vint-i-tres anys escriu l'obra teatral Lucrècia o Roma libre (1769), considerada l'obra neoclàssica més important de la literatura catalana. Aquesta tragèdia, escrita en alexandrins apariats, segueix els cànons francesos de metre i d'estructura amb una naturalitat i una qualitat extraordinàries, i demostra un esforç evident per consolidar una llengua literària sense valer-se de cap tradició precedent. Dos anys després escriu, també en alexandrins, Arminda (1771), una tragèdia breu on s'entreveu una certa renovació dels temes, propers al sentimentalisme preromàntic. En alguna data anterior a 1779 sembla que hauria escrit un altre drama, Constància, ja que ha aparegut ressenyada en estudis, però no s'ha conservat cap manuscrit. Anys més tard, amb Menorca provisionalment sota domini de la monarquia hispànica (1782-1798), escriu la darrera obra important en català, Rosaura o el més constant amor (1783), una tragicomèdia en cinc actes, en versos heptasíl·labs i influïda pel teatre castellà del barroc. D'aquest mateix any és l'ègloga Tirsis i Filis i el poema laudatori Al comte de Cifuentes, ambdós pràcticament inèdits.

Com a bon il·lustrat de la seva època, paral·lelament desenvolupa una gran tasca com a impulsor de l'activitat cultural de l'illa. És un dels fundadors de la Societat Maonesa (1778-1785), amb seu i biblioteca als baixos de casa seva. Entre els seus membres hi destaquen el seu germà Pere Ramis, que fou advocat i traductor, el comerciant Joan Soler i Sans i el capità de la marina mercantil Joan Roca, entre d'altres. Els objectius d'aquesta entitat cultural eren reunir una biblioteca per a ús dels seus membres i organitzar tertúlies setmanals on es llegien diferents treballs, sempre en català, de geografia i història.

Amb l'entrega definitiva de Menorca a la monarquia espanyola (1802), Joan Ramis inicia un període en què relega l'ús del català a unes poques composicions populars o de tipus privat. Escriu l'opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s'aporta per vendre en la pescateria de Maó (1811), que fou reeditat en diverses ocasions, i alguns poemes de caire popular, reunits posteriorment sota el títol Poesies burlesques i amoroses (1988). D'aquest període cal destacar els seus treballs històrics, escrits en castellà i influïts pels principis de la Il·lustració. De la vintena de treballs publicats, sobresurten títols tan variats com Specimen animalium, vegetabilium et mineralium in insula Minorica (1814), Extracto del arreglo llamado el pariatge del rey Don Jaime III de Mallorca sobre la pabordía y rectorías de Menorca, acompañado de varias notas para su mayor aclaración (1815), Apellidos de Menorca desde el siglo XIII hasta el XVII inclusive (1815), Varones ilustres de Menorca y noticia de los apellidos que más se han distinguido en ella (1817), Inscripciones romanas que existen en Menorca, y otras relativas a la misma sacadas de varios escritores; suplidas, e ilustradas en quanto se ha podido (1817), Antigüedades célticas de la Isla de Menorca desde los tiempos más remotos hasta el siglo IV de la era cristiana (1818) i Historia civil y política de Menorca: parte I que empieza en los tiempos más antiguos y acaba a principios de la era cristiana (1819), alguns d'ells encàrrecs directes de la Real Academia de la Historia. Poc abans de morir publica el poema narratiu La Alonsíada (1818), que és traduït el mateix any al català per Vicenç Albertí.

Després de la seva mort, el 12 de febrer de 1819, la seva obra literària cau en un oblit gairebé absolut. La manca de publicacions, la inaccessibilitat dels manuscrits i les vicissituds històriques i polítiques allarguen el seu reconeixement com a literat. Cent cinquanta anys més tard, a la dècada de 1960, el filòleg Jordi Carbonell en reivindica la importància amb la publicació de diversos articles i l'edició de Lucrècia (1968). No és fins a finals del segle XX, amb la celebració de simposis i la publicació de nombrosos estudis i edicions crítiques de la seva obra, que s'insereix definitivament el nom de Joan Ramis i Ramis dins la història de la literatura catalana, i es reconeix la seva importància com a escriptor cabdal del segle XVIII.