La qualitat literària de la Lucrècia menorquina es palesa ben clarament, primer, si se la sotmet a la comparació amb les innombrables versions que n'existeixen —les de Tit Livi, Ovidi, sant Agustí, Christine de Pizan, William Shakespeare, Nicolás Fernández de Moratín, Benjamin Britten, etc.— o amb la seva transposició escultòrica catalana, deguda a Damià Campeny i Estrany (Mataró, 1771-1855). Segon, si s'aprecien els esforços esmerçats per Ramis a l'hora de consolidar una llengua literària, apta per a l'alta cultura, sense disposar d'una tradició precedent —una circumstància que explica l'ús de lèxic castellà o francès—. I, tercer, si es constata com la seva trilogia —completada per Arminda (1771) i Rosaura o el més constant amor (1783)— dibuixa el primer tram de l'evolució general del teatre europeu, modern i culte, que va des de la tragèdia neoclàssica en vers, estereotipada i convencional, a la comèdia sentimental en prosa, a la recerca d'una expressió cada cop més dúctil i menys magnificent; una fita assolida, a bastament, pel seu deixeble, Vicenç Albertí i Vidal (Maó, 1786-1859).

(Jaume Gomila. Pròleg a RAMIS, J.: Lucrècia o Roma libre. Barcelona: Proa, 2004, p. 10)

* * *

Joan Ramis començà a conèixer i estimar els clàssics de la mà del seu pare i dels mestres que tingué a Mallorca. El pòsit d'aquells primers aprenentatges va convertir-se en fonament sòlid i definitiu sobre el qual bastiria més tard una notable obra literària, en la qual, d'una manera o d'una altra, els clàssics sempre hi foren presents.

Com a jove llatinista, Ramis realitzà nombrosos exercicis poètics seguint les pautes que les convencions marcaven i imitant aquells grans autors —Virgili, Ovidi, Ciceró— que li havien esdevingut tan familiars. Després, essent ja madur, el mateix llatí donà ales a l'expressió del seu dolor en una bella i sincera elegia, d'innegable qualitat literària.

Els déus i els herois clàssics foren el tema d'unes faules que Ramis escriví en castellà, com un «divertimento», en la seva època d'estudiant, tot posant en vers els resums que contenien els diccionaris mitològics destinats a la joventut. Més tard, gairebé al final de la seva vida, prendria Virgili com a guia en el poema èpic de La Alonsíada.

I el seu opus magnum, la Lucrècia, que recrea un episodi determinant de la història de Roma, ens remet, en els moments clau, a les paraules de Livi, als versos d'Ovidi i de Virgili. De manera similar, Catul és present en els seus poemes que tracten l'amor i la quotidianitat. Així, doncs, és indiscutible que ens trobem davant d'un home del seu temps, bon coneixedor del llatí, lector intel·ligent de la cultura clàssica, en una paraula: un il·lustrat que pagà el preu de la història. Per a ell, les paraules d'Ovidi: Durat opus vatum.

(Maria Paredes: "Les reminiscències dels clàssics llatins en l'obra literària de Joan Ramis i Ramis", dins DD. AA.: Joan Ramis i Josep M. Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Maó: Institut Menorquí d'Estudis/Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears/Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 146-147)

* * *

L'eufòria menorquina proporciona a la nostra literatura un teatre i una poesia neoclàssics, inexistents a la resta del territori. El nivell de l'ambient teatral, fruit del progrés econòmic i del contacte amb Europa, és el més elevat de l'època. Mentre a les terres peninsulars i a Mallorca només es produïa teatre vulgar, d'incidència quotidiana, sense qualitat literària, el teatre neoclàssic menorquí dóna to a la literatura catalana de l'època.

La figura sobresortint, probablement el dramaturg català més important anterior a la Renaixença, és el maonès Joan Ramis i Ramis (1746-1819). Educat a Mallorca i a Avinyó, relacionat amb personalitats d'Europa i d'Amèrica, és un home influent: la Societat Maonesa té el domicili a casa seva. La producció de Ramis té dues èpoques molt marcades: La primera època és predominantment literària i les seves obres són en català, llevat moltes de les escrites d'estudiant a Mallorca. Entre les poesies destaca l'ègloga dialogada Tirsis i Philis (1783). Però la importància excepcional de Ramis es deu a les seves obres dramàtiques, malgrat ésser escrites en una llengua plena de barbarismes: Lucrècia o Roma lliure (1769), que és la seva millor obra i probablement la tragèdia més important escrita en la nostra llengua abans de Guimerà, Arminda (1775) i Rosaura o el més constant amor (1783). La segona època té un to radicalment distint: de tema històric o científic, és escrita pràcticament tota en castellà, car Joan Ramis és un dels primers intel·lectuals menorquins a seguir el procés de castellanització de l'aristocràcia catalana en general.

(Jordi Carbonell: "La cultura a Menorca", Serra d'Or, núm. 11, novembre de 1964, p. 15-17)