SANTES CREUS. L’OMBRA DEL CLAUSTRE

El sol daura la pedra destrament llaurada. En el terra lluent, en la paret de pedra plomada i damunt de sis tombes, teixeixo una teranyina d’ombra fosca. El sol forada el buit de la pedra entre l’ogiva flamejada i al seu pas lentament, bellugo el dibuix calcat. En córrer el dia, la línia perpendicular esdevé inclinada, fins que, en caure la tarda, el sol ja no ateny el clos del claustre. Quan un núvol tapa l’astre, faig mutis, quan el raig torna reapareixo a escena. En els cels de grisor l’existència s’esfuma. Els homes, tots creuen ésser com els finestrals del claustre, bells, harmònics, de perfecta pedra cisellada i d’obra duradora. Ben mirat són com jo, una ombra presumida i fugissera.

(Dins de Santes Creus i les Terres del Gaià, 2006)

* * *

AL FONS DE LA VALL

Al fons de la vall petita
que el Gaià grata a la plana,
la mitja canya i el meandre,
hi ets tu, els fills, la casa.
Hem teixit teranyines de vida
sense saber-ne el punt
i la mida de la fràgil durada.

(Dins d’El món des de l’agut, 2011)

* * *

LA DOLÇOR DE LA MORT

La dolçor de la mort
jau damunt del llit,
entre els darrers llençols
per rentar de la vida,
amb el postrem vestit
que nosaltres
ja no et llevarem.
Ja ho tens fet, mare,
has travessat la mar
de les preguntes
mentre, per nosaltres,
has emmudit per sempre.
La dolçor de la mort
t’ha rejovenit el rostre
i la memòria ens distreu
els dies inútils
de l’estrèpit final.

(Dins de Gramàtiques de tardor, 2015)

* * *

EL PRIMER DINAR SENSE TU

Avui, com et vaig dir, la Conxita i jo hem anat a dinar a l’Hostal Grau, sols, sense tu. Fa no gaire més d’un mes que vas morir i aquesta setmana han tornat a obrir el restaurant. Esperem que no hagin de tancar més per les restriccions de la Covid. […] Abans hem conversat una llarga estona amb la Mari en aquella sala tan acollidora de les golfes que un dia ens vas ensenyar, al costat de la porta del teu pis. Després he preguntat si tot estava com ho vas deixar. M’ha dit que sí i he demanat poder fer una foto, per si un dia pot servir d’il·lustració a aquests textos que escric, en el cas que es puguin publicar, cosa que com deus suposar m’agradaria molt. El menjador de «casa teva» està tal com el vas deixar. Fins i tot el caminador era al costat de la butaca on acostumaves a seure. Tu, però, no hi eres. D’entrada he tingut una sensació estranya, com si estiguessis de viatge. Com si haguessis marxat per tornar. Evidentment res tan fals, mai tornaràs. La realitat a vegades és crua, no admet dubtes, ni desviacions, ni abstraccions. Tanmateix, si vols que et digui la veritat, no m’he emocionat en el sentit de pujar-me els sentiments als ulls, com a vegades em passa. El que he sentit és una immensa buidor, i he comprovat que el buit i l’absència pesen i molt. No sé com dir-ho, afeixuguen, torben, destaroten. Així com retenia la imatge d’aquell espai amb tu present, amb la teva veu escampant preguntes o explicant pàgines viscudes, ara he assumit la nova versió de la mirada a l’estança. I m’he adonat que sense tu aquell espai tan acollidor havia perdut bona part del sentit, molta de la força que emanava, com si el riu d’aigua abundosa hagués desaparegut engolida per la terra. Que tot el que era viu, perquè tu eres viu, resta inert. Com si haguéssim entrat a la casa museïtzada d’un escriptor o un artista. Hi és tot menys el més essencial.

(Dins de Més enllà de la teva mort. Diàleg (im)possible amb Joan Cunillera i Artigal, 2021)

* * *

Les guerres no s’acaben mai: viuen somortes
en l’ànima dels pobles que les han perdudes,
en el so dels timbals amargs dels vencedors,
arrogants i altius com llamps i trons de tempestes
que subjuguen teixint espesses teranyines,
sota la llosa de les potes dels cavalls
que calciguen i constrenyen la llengua lliure,
dibuixant noves fronteres damunt la terra,
com si en la gènesi dels déus fossin dictades.

(Dins de Com si no tinguéssim cel, 2025)

* * *

Vaig explicar fredament el cas del noi que es va suïcidar i la feina que vaig tenir «embotellant» part dels seus òrgans per enviar-los a analitzar. Suposo que la fredor explicativa responia a la voluntat de no generar inquietud i de no crear alarma a la família. D’alguna manera, però, em va afectar, i així ho feia evident en una carta dirigida a la Conxita on em rebel·lava contra l’absurditat de les circumstàncies que havia de veure i viure:

«I és per això, perquè estic cabrejat de tanta estupidesa. No és l’enyorança, la gana o qualssevulla altra cosa, és l’estupidesa que regna aquí, el que em fa desitjar fotre el camp.

»Tal com diu Raimon: “no tan sols és la ràbia i és també la ràbia, aquesta ràbia més nostra que el pa”. No tan sols hi ha ràbia aquí, hi ha moltes més coses: hi ha la ràbia per tot el que significa i comporta això. I no creguis que estic trist o amargat. No, d’això em defenso molt bé. Fins i tot et puc dir que, malgrat tot, soc feliç. Però sovint t’encens; cal anar dret per tot el que veus. Avui he hagut de fer un paquet amb ampolles que vam tapar ahir que contenien cor, cervell, fetge, i altres parts del noi que es va morir, possiblement matar d’amargament. No creguis que això em faci fàstic i repugnància, no, això no ho és gens de fastigós. Hi ha tantes coses que ho són abans que aquells trossos d’ésser humà. A les maniobres es va morir un noi i hi va haver diversos ferits. Per què?»

(Dins de Servir a què?, 2025)