Santesmases —per mala sort per ell; per fortuna per nosaltres— és una d’aquelles persones que no sap ni vol callar, que no es casa amb ningú. És un d’aquells animals perillosos que no té pèls a la llengua i que, per tant, està mal vist per tothom. Només per aquesta raó —com a purga intel·lectual de tanta submissió, de tant de massatge indissimulat, de tants d’articles (i, consegüentment, de tants de llibres) esdevinguts fulls de serveis prestats— el seu llibre [Quarts i hores I. Societat i política] ja seria més que recomanable.

Tanmateix, i sortosament, aquest no és el seu mèrit més gran ni allò que el fa més que aconsellable, sinó el seu alt interès, la seva gran qualitat —que el situa molt per damunt de la mediocritat general—. Qui té la ploma llogada difícilment assolirà un nivell de qualitat assimilable a qui escriu amb els ulls —i el cor— ben oberts.

Xavier Serrahima: “Les veritats amargues”, El Punt Avui. Cultura, 23 de novembre de 2012.

* * *

[…] aquests dies he llegit un llibre formidable —aquest que us avançava—, ple de pàgines bellíssimes, i sàvies: Els paisatges trobats, de Josep Santesmases i Ollé (II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, Onada Edicions). És un dietari que abraça tres anys recents: del 2015 al 2017, tots ells redactat en una prosa neta i precisa, sense efectes de pirotècnica verbal, en molts fragments ben lírica, potser sense la pretensió de ser-ho. […] A partir d’aquí, i seguint l’estructura del dietari, Santesmases ens obsequia amb fondes reflexions sobre el paisatge i els éssers que hi habiten. […] El gran protagonisme de l’obra de Santesmases és el país, la contrada, l’espectacle incessant que s’hi desplega. […] La lectura del llibre m’ha fet pensar en obres que estimo, de qualitats similars. Per exemple, en L’any en estampes, de Marià Villangómez, o en el dietari Octubre, de l’enyorat Miquel Pairolí. […] Un llibre bell, sí; però encara més, necessari, deixeu-m’ho dir així.

Jordi Llavina. Revista La Conca 5.1, 1 d’agost de 2018.

* * *

Hi ha autors que fan bandera de la diversitat. En el cas que ens ocupa, el de Josep Santesmases, parlem d’un escriptor que ha emprès amb encert múltiples camins com poden ser l’assaig, la poesia, la narrativa o la història. […] Santesmases imagina a Monverd, el primer planeta un moment en què la Terra s’ha tornat insostenible, en què els recursos naturals ja no donen més joc i s’han de buscar alternatives. L’única solució a l’abast de la gent és poblar algun planeta verge i copiar, o no, el nostre sistema organitzatiu. Quines poden ser les mesures necessàries per impulsar un món d’aquestes característiques? És necessari reproduir el que ja tenim? Són preguntes que l’autor es fa al llibre i que intenta respondre des d’una sinceritat que posa contra les cordes la societat tal com la coneixem. Per molt bones idees que es plantegin, no seria possible transmetre-les sense una narrativa acurada, sense uns personatges creïbles. I aquest és l’actiu més poderós de la novel·la; la sentim propera, com si les històries que els passen a la Mineta, el Rilau i el Xemoi fossin patrimoni del nostre entorn més proper, el de veïns o amics, el d’un món més sostenible que ens ajudi a sobreviure. L’autor ens parla del difícil encaix que tenen certs tipus d’ambició i perfila un discurs humanístic i molt ben estructurat que sens dubte beu de la diversitat dels seus interessos, dels quals parlàvem al començament. Una novel·la, doncs, que va molt més enllà d’un llibre per passar l’estona i que ens deixarà una profunda petjada.

Xulio Ricardo Trigo: “Tria personal”, Serra d’Or, setembre 2024.

* * *

Com si no tinguéssim cel és molt més que un poemari: és un clam, un testimoni i una denúncia feta vers. Josep Santesmases hi desplega un discurs poètic compromès, combatiu i profundament humà. […] El llibre sorgeix d’una convicció clara: la poesia no pot ser aliena al món. Al contrari, ha de fer front a les injustícies, al poder corrupte, a la manipulació de la memòria i al desarrelament espiritual. El poeta, com un profeta contemporani, interpel·la el lector i el convida a pensar, a resistir, a no resignar-se. […] Aquest crit contra el poder és alhora un cant a la bondat, a l’amor, a la natura i a la memòria. L’ecologisme i el pacifisme són eixos fonamentals del llibre. L’austeritat no s’hi presenta com una mancança, sinó com una forma de saviesa i respecte per la vida.
L’autor reivindica una connexió harmònica amb la terra, les paraules i la comunitat. Amb una veu clara, madura i profundament ètica, Santesmases escriu des del dolor, però també des de l’esperança. Com si no tinguéssim cel és una obra imprescindible per a qui vulgui entendre la funció transformadora de la poesia. És una veu que es planta davant el món i diu: “No ens rendirem”.

Montserrat Rubinat Sindreu: “‘Com si no tinguéssim cel’, un poemari de Josep Santesmases i Ollé”, El Vallenc, 8 d’agost de 2025.