Autors i Autores

Ferran Soldevila
1894-1971

Càntics de mar, d'amor i de mort

ELS MEUS VERSOS A TU

Perquè si ta jovença forta i bella
va ser nimbada un temps de pura resplendor,
fou només per difondre a l'entorn d'ella
una més desolant i llòbrega foscor;
ma llum d'alberg, ma llunyedana estrella:
els meus versos a tu, com ones de claror.

Perquè si un rierol fresc i nedeu
la set va desvetllar en ta boca imbesada,
i algú va dir-te a cau d'orella: —Beu—,
fou sols per escarnir ta vida assedegada;
fontana pura, rierol nedeu:
els meus versos a tu, com dolls d'aigua gemada.

Perquè si el fat volgué que grans florides
fessin del teu camí gai camí de perfum,
fou sols per esventar-te-les, marcides,
dins el vent gelabrit del greuge que et consum;
o verger de mes hores beneïdes!
els meus versos a tu, com flors envers la llum.

Perquè la vida et fou com una mare,
en aquell temps daurat que jovenesa ens duu,
i una marastre et fou després, avara,
cridanera i cruel, de puny prest sempre i dur:
mon infant, ma dolçor, mon aura clara:
els meus versos a tu, la meva amor a tu.

(Poema "Els meus versos a tu", dins de Càntics de mar, d'amor i de mort. Barcelona: La Revista, 1921, p. 29-30)

* * *

CANT A LA MORT

I

O Mort, deessa virginal i ferma,
àngel esvelt de l'impassible clam,
que allà on comença la tenebra erma
dreces ta augusta fortitud d'aram!

Vers tu camina tota cosa nada,
ràpida o lenta, fatigosa o lleu;
i l'existència que a la llum es bada,
talment es bada per l'abisme teu.

L'amor ses hosts cap a la lluita mena.
Dura la lluita. Qui en sabrà la fi?
Tu destrueixes, púdica i serena,
ço que l'amor formà en el frenesí.

I la sentor qui perfumà les roses
i la guspira qui va encendre el bes
són, tu vinguda, semblantment encloses
dins la infinita balma del no-rès.

Això sabem. Això en la consciència
portem gravat com un obsessió,
com un «remembra», greu, de penitència,
com un cilici d'expiació.

No obstant, marxem d'una fermesa altiva,
i la fretura inabdicable ens duu
d''ésse' en l'angoixa de la lluita aspriva,
més poderosos i més forts que tu.

I, solitaris, taciturns, tenaços,
sagnant de llum i d'infinit el cor,
corbem el muscles i aixequem els braços,
entre les mans un divinal tresor.

Perquè, en venir la inevitable onada,
que dins ta mar ens ha de submergir,
resti pels aires, com gavina alada,
el nostre càntic lluminós d'ahir.

(Del poema "Cant a la mort", dins de Càntics de mar, d'amor i de mort. Barcelona: La Revista, 1921, p. 41-42)