Autors i Autores

Ferran Soldevila
1894-1971

Amb la seva mare, l'any 1946, al casament de la seva neboda Carlota Soldevila.
Amb el seu fill Gerard a Alemanya, l'any 1958.
Ferran Soldevila, amb el seu net, l'any 1966.
L'autor a Palautordera, a finals dels anys seixanta.

Biografia

Ferran Soldevila i Zubiburu neix a Barcelona el 24 d'octubre de 1894. El seu pare, advocat barceloní, fou activista del catalanisme polític i literari del segle XIX i, com a tal, fou col·laborador a publicacions com La Renaixença o Les Quatre Barres. El cognom matern indica l'origen basc de la mare que, amb tot, també havia nascut a Barcelona. El germà, Carles Soldevila, és una de les figures més representatives de la intel·lectualitat barcelonina de l'època.

Dins d'aquest ambient familiar de la burgesia liberal de Barcelona, Ferran Soldevila estudia al Liceu Políglota fins a l'any 1910 i el 1915 es llicencia en lletres a la Universitat de Barcelona on també cursa, els mateixos anys, estudis de dret. Entre 1910 i 1912 és alumne d'Antoni Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans i posteriorment, entre 1914 i 1916 i, encara, entre 1918 i 1920, és secretari-redactor de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC. L'any 1916 es doctora a Madrid i el 1922 és nomenat professor auxiliar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Aquest mateix any obté el Premi Extraordinari amb la seva tesi doctoral titulada La reina Maria, la muller del Magnànim i publicada, l'any 1928, a Sobiranes de Catalunya. Fa oposicions per entrar al Cos d'Arxivers i Bibliotecaris de l'Estat i exerceix com a tal a Maó, entre 1922 i 1924, a Logroño durant tres mesos, més endavant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, entre els anys 1931 i 1932 i finalment és bibliotecari de la Universitat de Barcelona, des del 1932 fins al 1938. Entre 1926 i 1928 fa de lector d'espanyol a la Universitat de Liverpool i el 1928 segueix els estudis a l'École de Chartres de París.

Alhora, la seva tasca com a historiador el duu a publicar des de ben aviat. En casos escriu monografies com Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d'Anjou (1919) o Jaume I (1926) i, en d'altres, redacta obres de caràcter més general com són La Història Universal (1920), la rellevant Història de Catalunya, publicada entre 1934 i 1935 i escrita per encàrrec de Francesc Cambó o l'assaig breu Les dones en la nostra Història, aparegut l'any 1936. En el terreny estrictament literari Ferran Soldevila conrea la poesia, des de ben jove, i el teatre. L'any 1916 apareix el Poema de l'amor perdut i publica, també, els poemaris Exili, de 1918 i Càntics de mar, d'amor i de mort, aparegut l'any 1921. Com a dramaturg, l'any 1923 escriu l'obra Matilde d'Anglaterra i el 1927 apareix la tragèdia Guifré. Entre 1922 i 1938 treballa com a periodista a La Publicitat i col·labora a la Revista de Catalunya, que dirigeix entre 1930 i 1931.

Amb tot, tota aquesta activitat professional es veu trencada de forma sobtada l'any 1939, quan l'autor s'exilia a França, país on té facilitat de moviments, ja que era casat amb una noia francesa. Torna a Catalunya l'any 1943 i es dedica a l'ensenyament com a professor d'Història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, en el lloc que anys abans havia ocupat el seu mestre Antoni Rubió i Lluch. El 1947 és nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1954 torna a ingressar al Cos d'Arxivers i Bibliotecaris i ocupa de nou el seu càrrec de Bibliotecari de la Universitat de Barcelona. L'any 1958 també entra a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i posteriorment és cap de secció de l'Arxiu de la Corona d'Aragó fins al 1964, any en què es jubila.

Durant tot aquest període, Ferran Soldevila continua publicant regularment. En el camp de la historiografia, l'any 1946 realitza una reedició de la Història de Catalunya, feta a Mèxic amb la col·laboració de Pere Bosch i Gimpera i publica, a més, altres obres destacables com són Els Almogàvers (1952), una Historia de España escrita entre 1952 i 1959, l'assaig Els catalans i l'esperit bel·licós (1966) i dirigeix la Història dels Catalans (1961-1970). També escriu els llibres de memòries Hores angleses, de l'any 1947, i Al llarg de la meva vida, publicada el 1970. Pel que fa a la creació teatral, durant aquests anys escriu comèdies en vers com L'hostal de l'amor (1951), Albert i Francina (1956), Don Joan (1960) o L'aprenent de suïcida (1961). Finalment, l'any 1948 també publica les Faules i, el 1949, La ruta invisible, darrer poemari de l'autor que veu la llum.

Mor a Barcelona l'any 1971. El mateix any, pòstumament, es publiquen Les quatre grans cròniques, amb edició, pròleg i notes de l'autor. Posteriorment apareixen els Dietaris de l'exili i el retorn, publicats en dos volums els anys 1995 i 2000, el recull de treballs Cronistes, joglars i poetes (1996) i l'intercanvi epistolar entre el propi autor i la poeta Rosa Leveroni, Cartes d'amor i d'exili, publicat l'any 2009. Ferran Soldevila deixa inèdites, encara, les peces teatrals L'escull i El milicià romàntic i la novel·la de tema històric El cavaller Despalau.