En Jordi Teixidor, 'Teixi' per als amics, em rep a casa seva, amb l'afabilitat que li és habitual. I com és habitual també, la seva gata ronda per allà i, de tant en tant, es refrega solemnement a les nostres cames, la qual cosa afegeix un ingredient d'assossec. Per introduir la conversa, a falta d'una idea més brillant, li pregunto pels seus inicis en l'incert món del teatre.

—Aquesta historia és prou sabuda. Vaig començar al grup El Camaleó, que vam fundar amb l'Antoni Lucchetti. Era un grup que es va formar a imatge d'altres grups que ja existien, com ara el Gil Vicente, d'en Feliu Formosa. Fins aleshores jo m'havia dedicat a la pintura i dissenyava estands per a fires. Amb el grup anàvem pels barris fent teatre. Després va sorgir la idea d'escriure alguna peça per a la companyia. Vaig escriure'n tres de breus: L'auca del senyor Llovet, Un féretro para Arturo i una primera versió d'El retaule del flautista, que era en castellà i més curta i amb menys personatges. Després de les representacions organitzàvem col·loquis amb els assistents.

—Què us movia a fer tot allò? Suposo que en aquell moment no era només una vocació artística.
—Hi havia una inquietud social de fons. Muntàvem textos que pensàvem que interessarien al públic d'aleshores. En aquells moments naixien les associacions de veïns. En els col·loquis van aparèixer alguns punts de reflexió que més endavant vaig incorporar a la versió llarga del Retaule. En alguns barris, allò de les rates no era pas una metàfora.

—Quan vas prendre la decisió de ser dramaturg?
—En aquell temps vam descobrir l'obra i la teoria teatral de Brecht, a les revistes Yorick i Primer Acto. Pel meu compte també vaig estudiar a fons els plantejaments teòrics brechtians. D'aquí em va venir la idea de fer una altra versió del Retaule, però pensada més aviat per als adolescents. Un cop feta, la vaig donar a llegir al meus companys, que em van empènyer a presentar el text al Premi Segarra. Jo em pensava que una obra com aquella no tenia gaires possibilitats. Però vaig guanyar el premi i a partir d'aquí em vaig veure 'obligat' a continuar escrivint.

—O sigui que vas escriure la versió llarga del Retaule seguint conscientment els principis del teatre èpic.
—Vaig escriure l'obra sent conscient dels principis del teatre èpic, sí. A mi, de tota manera, el teatre èpic que es feia aleshores (el d'en Ricard Salvat i altres) em semblava una mica encarcarat. Hi havia elements de la pràctica brechtiana que em semblaven inútils (la famosa cortina, per exemple). Jo mateix vaig muntar l'obra a l'Aliança del Poblenou, l'any 70, un muntatge fet conjuntament per El Camaleó i el GTI, i no vaig fer servir la cortina. Després, però, quan es va muntar l'obra al Teatre Capsa, sí que la van fer servir. {...]

—El teus col·legues de generació també van tenir aquestes preocupacions? I ara que he fet servir la paraula generació, t'agrada aquest terme?
—Això de les generacions és més aviat un terme que es fa servir per a la comoditat dels estudiosos i de la història del teatre. Hi havia algunes coincidències entre els autors d'aleshores, però jo no m'identificava pas amb tots. En realitat hi havia força diferències entre nosaltres. El panorama teatral era molt pobre. Només de tant en tant teníem contacte amb el teatre que es feia a l'estranger. En el teatre català, el panorama era desolador. Només hi havia el Garsaball i el Capri. Amb tots els respectes per a aquells actors, aquí només havia sobreviscut el sainet. El català, en teatre, només servia per fer costumisme. Per fer altra mena de teatre, es recorria al castellà. Abans de la nostra generació, per entendre'ns, hi havia hagut una certa tradició, però la continuïtat es va trencar per les raons que tothom coneix. El que va fer aquell moviment (o generació, com en vulguem dir) va ser mirar de posar-se al dia tot mirant cap a Europa. Veure què s'hi estava fent i posar-se a fer-ho.

—Diries que en va quedar alguna cosa, de tot allò?
—El que va quallar va quedar en el Teatre Lliure, com a consolidació d'un grup, com a institució fins i tot, a part d'altres maneres d'entendre el teatre que poden estar representades per companyies com ara Comediants. En definitiva, més enllà d'aquella vocació d'activitat social i popular, va suposar l'intent de posar el teatre català al dia. Hauria estat bé que d'aquell moviment n'hagués sortit un Giradoux o un Anhouil. Crec que hi havia gent capaç de fer-ho. Un altre tema és que un teatre com aquell interessés o no. Actualment crec que no interessa, i aleshores tampoc no gaire. Es pot fer una distinció entre teatre i espectacle. Aleshores va acabar imposant-se l'espectacle i actualment continua sent així. [...]

(Gerard Vázquez: "Entrevista a Jordi Teixidor", Pausa, núm. 23, març de 2006, p. 27-34)