"El despatx d'en Pous era a la Diagonal, prop del carrer Calvet. Quan m'hi vaig presentar devien ser dos quarts d'una del dia 6.

Era un despatx de colló de mico: moqueta de llana beix, marbres vermells, mobles de pell i d'acer, pela llarga pertot arreu. Les parets exhibien projectes de grans edificis de tota mena. Hi havia també algunes plantes, ficus, em sembla. El vestíbul estava presidit per una escultura guapa de debò i d'allò més escaient: representava una pila alta de totxanes rematada per una paleta, tot plegat de llautó o de bronze. Al pedestal de pedra natural, unes lletres daurades deien COCASA i més petit, Constructores Catalanes, S.A.

La secre del telèfon era al seu lloc, darrere una taula enorme. Segons el rètol que duia enganxat al vestit, es deia Glòria Muntada. Tenia ulls de vedella i boca de rap, més aviat lletjota malgrat els esforços evidents que feia per dissimular-ho. Aconseguia quedar elegant, això sí, i si m'ho hagués demanat com cal, potser li hauria fet un favor, segons com fos per sota. Em va reconèixer de seguida.

—Eddie Wells, oi? —No va somriure ni es va treure amb coqueteria un rínxol del front—. No sabem res del senyor Pous, encara. Puc servir-lo en alguna cosa?
—Molt amable —vaig dir, fent veure que no havia captat l'entretoc, si és que anava amb segones—. Em podria dir a quina hora va sortir, abans d'ahir?

Ella va obrir una agenda de pell. Dóna gust, una secretària així, em deia, ho té tot enregistrat.

—A veure... dia 4, sí, a les set quinze, és a dir, un quart de vuit.
—Després de parlar amb mi, normal... —vaig pensar en veu alta—. I no va dir on anava, és clar.
—Ho sento. —Els ullots de vedella enyorada van repassar la meva estampa, però no va sospirar.
—Que potser pregunta pel senyor Pous? —va fer una veu al meu darrere. Era un home corpulent, ben vestit, amb una calba que li afegia anys i una cartera a la mà. Devia sortir en aquell moment i havia escoltat la conversa.
—Efectivament, senyor...
—Ferran Gómez i Pérez —va completar, marcant bé la i—. Sóc el director comercial. Acompanyi'm, faci el favor. —Va obrir la porta i em va oferir la mà.
—Eddie Wells, molt de gust.
S'havia quedat a la porta, destrossant la mossa amb un ull furibund.
—Li havia dit que si algú preguntava m'avisés! —va llançar-li, sec. Ella va moure les persianes mentre la sang li pujava a les galtes.
—Anava a fer-ho, senyor Gómez.

El Gomes va tancar la porta de cop i em va fer asseure d'un gest. Ell ho va fer al meu davant, amb un colze a la taula. Li vaig oferir un pito, i ell el va rebutjar.
—Estem molt preocupats, senyor...
—Wells —vaig recordar-li.
—Puc saber quina relació té amb el senyor Pous?
—Una feina particular, totalment privada— vaig dir, deixant clar que no pensava il·lustrar-lo al respecte.
—I no sap... no té cap indici d'on pot ser?
—Senyor Gomes i Peres, si tingués un sol indici no estaria trucant cada dues hores.
—Cada dues hores? —Després de dubtar un moment va afegir—: Senyor Wells, és amb vostè que va parlar quinze minuts abans de sortir d'aquí, no és veritat?
—Cert —vaig admetre—, teníem una cita, però no s'hi va presentar. És tot el que sé d'ell.
—I no pot dir-me...
—No puc.

(Fragment de Marro. Barcelona: La Magrana, 1988, p. 80-83)