Autors i Autores

Jordi Teixidor
1939-2011

Programa de mà de l'estrena d'El retaule del flautista (1970).
Cartell de la representació d'El retaule del flautista al teatre Capsa de Barcelona (1971). Cedit pel MAE-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
Cartell de l'estrena de l'obra David, rei (1986). Cedit pel MAE-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, © Sebastià Duatis.
Escena de l'obra David, rei, amb els actors Ramon Teixidor i Nadala Batiste (1986). Imatge cedida pel MAE-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, © Pilar Aymerich.
Programa de mà de l'estrena de Magnus (2005). Cedit pel MAE-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.

Biografia

Jordi Teixidor i Martínez neix a Barcelona el 16 de juliol de 1939, poc abans que la seva família s'exiliés a França a causa de la Guerra Civil. Estudia la primària a Perigús (Aquitània), i amb onze anys retorna a Barcelona, on continua estudiant al Lycée Français fins al 1953. Tot seguit estudia comptabilitat i fa cursos d'arts plàstiques i de decoració publicitària.

Des de ben jove s'interessa pel teatre, i l'any 1963 amb un grup d'amics —el seu germà Ramon, Francesc Candel, els germans Lucchetti, Ovidi Montllor i d'altres— funda el grup de teatre popular El Camaleó, que des d'una òrbita independent, popular i antifranquista, representa els seus espectacles en ciutats i barris obrers del cinturó de Barcelona. Jordi Teixidor hi exerceix d'actor, director i escenògraf, i comença a escriure una sèrie d'obretes senzilles i funcionals, molt condicionades per la precarietat dels mitjans: Un féretro para Arturo (1965), El flautista (circ. 1965), Tot això del Vietnam (1967), L'auca del senyor Llovet (1969), que estrenen en sales parroquials, espais polivalents i casinos. Gradualment se centra cada cop més en la redacció de textos dramàtics, i l'any de la revolució de 1968 dóna per enllestit el primer text llarg, El retaule del flautista, que obté el premi Josep M. de Sagarra per unanimitat.

L'obra és estrenada el 31 de gener de 1970 en el Teatre de l'Aliança del Poble Nou, dirigida pel mateix Jordi Teixidor. És una farsa musical de ritme àgil, una paràbola amb intenció política i elements brechtians que el seu amic Jaume Melendres anomenava "sarsuela èpica". Després de l'èxit de l'obra en el circuit independent, l'actor i productor Pau Garbasall la porta, l'any següent, al Teatre Capsa de Barcelona. Dirigida per Feliu Formosa, aconsegueix més de mil representacions ininterrompudes, un dels majors èxits de la dramatúrgia catalana moderna.

A partir d'aquest moment es dedica intensament al teatre. El 1972, a la sala Martin's de Barcelona, estrena Meccanoxou, una peça de teatre de cabaret que utilitza l'humor per denunciar la situació política i social. El mateix any estrena, al Teatre Poliorama de Barcelona, L'auca del senyor Llovet o els planys de la soferta, sota la direcció de Ventura Pons. L'obra, finalista del premi del Centre de Lectura de Reus el 1970, és l'ampliació d'una peça que havia estrenat amb anterioritat, on caricaturitza el tipus de petitburgès barceloní i els seus problemes amb la classe obrera. Segueix amb La jungla sentimental, escrita el 1973 i estrenada al Teatre Villaroel l'any 1975, on s'acosta al gènere negre en clau de paròdia. El mateix 1975 és guardonat amb el premi Ciutat de Granollers de teatre per Dispara, Flanaghan!, una paràbola que retrata la lluita de classes a través del format western, que el Grup de Teatre El Globus de Terrassa estrena el maig de 1976 al Pavelló Municipal Esportiu de Granollers. Com molt bé comenta l'estudiós Àlex Broch, l'apropiació de referents populars per plasmar el teatre èpic és, de fet, una de les característiques més destacables de la trajectòria de Jordi Teixidor.

El 1977, en ocasió del Congrés de Cultura Catalana de Reus, estrena i dirigeix Rebombori 2, on descriu els fets dels "rebomboris del pa" de 1879. El 1981 rep, per segona ocasió, el premi Ciutat de Granollers de teatre, per l'obra El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre, adaptada i estrenada a RTVE-Catalunya l'any 1983 dins el programa Autors catalans d'avui.

A partir de 1982 Jordi Teixidor exerceix com a professor de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, un càrrec que manté fins a la jubilació. En aquesta època entra en una etapa de gran reconeixement institucional. Rep el Premi Nacional de Teatre Ignasi Iglésias en tres ocasions per les obres David, rei (1986), Residuals (1989) i Magnus (1994); el premi Ciutat de València per La ceba (1987); i el Crítica Serra d'Or per Residuals (1989). En el terreny de l'assaig teatral, el seu treball El drama, espectacle i transgressió (1989) obté el premi Nacional Xavier Fàbregas d'investigació i assaig sobre les arts de l'espectacle.

Tot i l'abundància de premis, durant la seva etapa més prolífica es troba amb dificultats per a projectar el seu teatre. Amb la fi de la dictadura i l'inici de la transició, i amb els nous corrents estètics, que desestimaven el paper de l'autor, la generació d'autors que havia sorgit de l'escena independent dels anys 1960 i 70 cau gairebé en l'oblit. Tot i així el 1986 estrena, al Teatre Regina, l'obra premiada David, rei, i quatre anys més tard Residuals al Teatre Romea. L'any 1996 al Teatre Condal de Barcelona, i la temporada següent al Teatre Nacional, Joan Lluís Bozzo dirigeix una nova representació d'El retaule del flautista. El mateix director s'encarrega, el 2005, de la que seria l'última estrena d'una obra de Jordi Teixidor, Magnus, dins el cicle "L'alternativa dels 70" de la Sala Beckett.

També dins el gènere teatral s'encarrega de l'adaptació d'obres, com ara El joc de l'amor i de l'atzar (1986), de Marivaux, L'autèntic amic (1988) i Mirandolina (1991), de Goldoni i La parella singular (1989), de Neil Simon. A més és l'autor de diversos guions per a la televisió, emesos durant les dècades de 1970 i 80. El 1988 fa la primera incursió a la narrativa, i publica una novel·la negra titulada Marro, que destaca per les solucions que aplica en el registre lingüístic. Més tard, n'apareix una segona, A. B. Magnus (1995). L'any 2000 publica el llibre de narracions Cromos. Històries de Barcelona, on utilitza una gran diversitat de recursos i estils.

Jordi Teixidor mor a Barcelona el 16 de març de 2011.