—És interessant que hagin aparegut centres multilingües vinculats a la defensa dels drets lingüístics ara perquè la idea havia estat una font de conflicte anteriorment al PEN.

—Com a català, sempre he cregut necessari promoure la llengua de manera independent per poder defensar els nostres drets lingüístics i perquè la creació d’una comunitat literària és bàsica per a la promoció de la llengua i la literatura. Aquest sentiment de comunitat és fonamental per a la meva tradició. Per això em sorprèn molt que hi hagi aquests centres multilingües, però els accepto de bon grat. Quan vam trobar-nos amb el PEN Mali, per exemple, vam veure com funcionava: primer vam sentir un poeta tamashek d’Azawad, al nord, llegint la seva poesia, i després uns joves rapers urbans de Bamako, rapejant en bambara i soninke. Al mateix temps, els editors donaven suport a les llengües locals africanes.

Promoure els drets lingüístics va junt amb promoure la traducció i el multilingüisme. Si la llengua franca és l’anglès, tothom ha d’aprendre anglès a més de la seva «llengua materna» i possiblement altres llengües. És totalment factible promoure la idea que cada infant sigui com a mínim trilingüe. No és cap bogeria! És una cosa que s’ha d’implementar amb optimisme i prou recursos. Es pot educar cada infant, al mateix temps, en la seva «llengua materna» i en anglès, a més d’una altra llengua d’elecció. Sovint explico la història de col·legues que fan recerca a Barcelona sobre els infants immigrants. Fan una prova per als nens i nenes quan arriben a l’escola que inclou la pregunta següent: «T’ha sorprès que hi hagi dues llengües en aquesta societat?». La majoria dels llatinoamericans diuen que «sí, és molt difícil», i en canvi molts africans responen: «sí, només dues llengües!». Hem de prendre’ns aquestes realitats en què els nens i nenes estan acostumats a parlar dues o tres llengües en la seva vida quotidiana com a exemple, i al mateix temps garantir que els drets lingüístics de totes les comunitats es respectin i promoguin formalment. 

(Peter McDonald: «Conversa amb Carles Torner», L’Espill, núm 66, primavera 2021)

* * *

—Fa una estona has parlat de Fèlix Martí i ara mateix has recordat Muriel Casals. El llibre té alguna cosa, també, d’homenatge a uns quants noms. A Jordi Sarsanedas, per exemple, a qui dediques el llibre.

—Jo vaig tenir el privilegi de tenir, durant quatre anys, d’estudiant, en el batxillerat, Sarsanedas com a professor de literatura francesa, i va ser un dels professors que et marquen. Per l’exercici de memòria, per la manera de ser a l’aula, com un actor, per la potència de la veu, extraordinària. A mi em va marcar i em va marcar com a escriptor, perquè em va fer llegir alguns textos que van ser decisius en aquell moment en què jo començava. Retrobar-me’l, molts anys després, com a president del PEN Català —va ser ell qui em va fer entrar a la junta l’any 1992— i anar amb ell als congressos de Praga o d’Escòcia va ser un veritable privilegi. 

En aquesta presència internacional hi ha hagut altres experiències que m’han marcat, com la coneixença d’Anna Politkòvskaia. La vaig conèixer al congrés del PEN a Londres l’any 2001, després d’una experiència traumàtica. Jo era al consell que va muntar el congrés de Moscou del 2000. Va ser molt difícil, però el fet d’aconseguir ser a Moscou amb els escriptors russos i, des d’allí, denunciar la guerra de Txetxènia, denunciar la persecució de periodistes, denunciar el començament del règim tirànic de Putin, va fer que molts escriptors dissidents es giressin cap a nosaltres. Politkòvskaia, després d’haver estat sotmesa a un simulacre d’execució per militars russos, va haver d’anar-se’n a l’estranger, decidida, tanmateix, a tornar a Rússia; és aleshores quan ve al congrés de Londres i ens explica la seva experiència. Ens va explicar que havia estat en l’obertura de fosses comunes, que en sortien cossos amb signes de tortura, cossos d’infants, dones, dones embarassades. Ella va definir el que estava passant a Txetxènia com un genocidi, és a dir, com una voluntat de destruir l’altre com a poble i com a cultura. Això va fer que un grup de centres PEN decidíssim donar-li suport de l’única manera que podíem fer-ho, que és convidant-la i mirant d’internacionalitzar la seva tasca com a periodista d’investigació. I així, paradoxalment, va aconseguir amb els anys un reconeixement internacional molt gran, però dins de Rússia només arribava a cercles molt limitats, perquè la Nóvaia Gazeta no és una revista de gran públic, i això feia que la seva feina no fos prou coneguda. La vam convidar a Barcelona tres vegades. Això va marcar el PEN Català i a mi personalment, quan va ser assassinada. Ens vam deixar arrossegar per la força de la Politkóvskaia, i això ens ha portat al cap dels anys a estar presents a Ucraïna avui mateix.

(Oriol Izquierdo: «L’esperança arrela en l’acció», Núvol, 2 de novembre de 2025. En línia)