Carles Torner i Pifarré neix a Barcelona el 27 de març de 1963. Estudia a l'escola "Aula", on Jordi Sarsanedas va ser el seu professor de literatura francesa durant el batxillerat. Comença diverses carreres universitàries –Medicina, Teologia, Pedagogia– però en aquella època no n'acaba cap. Als vint anys guanya el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb el recull A la ciutat blanca (1984) i el mateix any rep el Premi de poesia Carles Riba per Als límits de la sal (1985), prologat per Marià Manent.

El 1986 és elegit, en una assemblea internacional a Lovaina, president del Moviment Internacional d'Estudiants Catòlics. Aquest càrrec l'obliga a traslladar-se a París, i coneix l'univers de les organitzacions internacionals, intervé a la UNESCO i a la comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, i passa llargs períodes a l'Àsia i Amèrica Llatina, fins que torna a Catalunya el 1992. Fruit d'aquests anys de viatges, publica un poemari el 1990, L'àngel del saqueig, i un assaig sobre les relacions internacionals, El principi acollida. Sobre el diàleg intercultural (1995).

Retroba el mestratge de Jordi Sarsanedas, president del PEN Català, en incorporar-se a la junta de l'entitat després del congrés internacional del PEN de Barcelona, el 1992. Implicat, en nom del PEN, en l'ajut a escriptors víctimes de la guerra de Bòsnia, col·labora activament a la premsa i edita l'assaig col·lectiu La victòria pòstuma de Hitler (1995). És coorganitzador de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics de Barcelona del 1996, al final de la qual és elegit –per una setantena d'organitzacions internacionals i entitats acadèmiques— per presidir un comitè que proposa activament a la UNESCO que proclami una Declaració Universal de Drets Lingüístics.

També per al PEN Internacional, participa en diverses missions en defensa d'escriptors empresonats, entre els quals el peruà Yehude Simon Munaro o la periodista russa Anna Politkòvskaia, convidada dues vegades a Barcelona pel PEN català. Aquesta tasca el durà a organitzar, per al PEN, en el marc del Fòrum 2004, una conferència internacional sobre els escriptors empresonats arreu del món, inaugurada per Salman Rushdie. Fruit d'aquesta experiència internacional, publica el 2005 un llibre a cavall del relat i l'assaig, L'arca de Babel, en forma de cartes escrites a trenta-cinc dones estrangeres –de Sarajevo a Timor Oriental, i de Seül a Medellín.

Crític de cinema del diari Avui del 1993 al 1996, culmina els estudis de Ciències de l'Educació amb una tesi doctoral a la universitat de París 8 sobre la pel·lícula Shoah, de Claude Lanzmann. La tesi el duu a publicar en francès Shoah, une pédagogie de la mémoire, el 2001. Arran de la traducció catalana del llibre, el 2002 s'estrena finalment la pel·lícula Shoah a Barcelona. Aquest primer llibre escrit en francès el porta a escriure el 2002 un llibre d'entrevistes al bisbe de Chiapas Samuel Ruiz, Comment les indiens m'ont converti.

El 2004 deixa les seves funcions al PEN Internacional en ser nomenat cap de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser director del programa acadèmic de la cultura catalana com a convidada d'honor a la fira del llibre de Guadalajara del 2004, i del programa literari presentat a la fira de Frankfurt del 2007. L'equip que dirigí a l'IRL coordinà l'edició de l'informe internacional sobre les traduccions Ser traduït o no ser, que analitza els obstacles que troben les literatures europees per a ser traduïdes a l'anglès, i l'obra Carrers de Frontera, que dona una visió àmplia i detallada del diàleg, al llarg de dos segles, entre les lletres catalanes i alemanyes. 

Va ser curador, amb Jaume Subirana, de l'antologia Poemes amb àngel (1997). En la seva poesia hi ha un marcat protagonisme la reescriptura dels textos bíblics, i aquest plantejament el duu a escriure la novel·la L'estrangera (1997), on recrea el Llibre de Rut en el context de la immigració dels anys noranta a les grans capitals europees. El 2008 publica el poemari La núvia d'Europa i el 2019 Vint-i-set Nadals i un rei, on recull els poemes enviats als amics durant vint-i-vuit nadals.

Del 2014 al 2021 va ser el director del PEN Internacional, organitzant missions en defensa d’escriptors empresonats a Mèxic, Rússia, Turquia, el Kazakhstan i el Kirguizstan, i incorpora al PEN les literatures indígenes de l’Argentina, Xile i Guatemala i promou que es fundin el centre PEN Chiapas i el PEN Quítxua. Va dirigir el centenari del PEN Internacional el 2021 i fou l’editor de PEN Internacional, una història il·lustrada (2021). Des del 2024 és vicepresident del PEN Internacional.
El 2023 publicà la novel·la Ucraïna, mon amour, situada en els primers mesos de l’agressió russa. El 2025 publica l’assaig Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades, a partir de la seva experiència internacional de quaranta anys.