L’home que parlava totes les llengües del món

Conta l’antiga llegenda talmúdica que, temps era temps, hi havia un rei que va sentir dir que al seu país hi vivia un home excepcionalment savi. Era tanta la seva saviesa, segons els rumors, que parlava tots les llengües del món. Sabia escoltar el cant dels ocells i els entenia com si fos un d’ells. Sabia llegir la forma dels núvols i comprendre immediatament el seu sentit. Qualsevol llengua que sentís, responia sense vacil·lar. Fins i tot llegia el pensament de les persones vinguessin d’on vinguessin.

El rei, impressionat per tants mèrits com se li atribuïen, va fer cridar aquell home savi al seu palau. I el savi hi va fer cap. En tenir-lo al davant, el rei s’afanyà a preguntar-li: 

–És cert, bon home, que parleu totes les llengües del món? 
–Sí, Majestat. 
–És cert que escolteu els ocells i n’enteneu el cant? 
–Sí, en efecte. 
–Que sabeu llegir la forma dels núvols? 
–Sí, des de petit. 
–I, tal com m’han dit, és cert que fins i tot llegiu el pensament de les persones? 
–Sí, Majestat.

El rei encara tenia una última pregunta... I nosaltres, posats a buscar la pau lingüística, quina pregunta faríem a aquell savi entre els savis? Quantes llengües d’arreu del món parlaven els autors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics? Incomptables, gosaríem dir. En tot cas, vingudes de més de noranta estats dels cinc continents i representant 61 organitzacions del món i 41 centres del PEN, més de dues-centes persones van reunir-se el 6 de juny de 1996 al paranimf de la Universitat de Barcelona per proclamar la Declaració. Per a tots, la Declaració Universal de Drets Lingüístics va dibuixar un horitzó de convivència i de pau gràcies al reconeixement del dret que cada comunitat lingüística té de donar forma a la vida en la seva llengua pròpia. En tots els àmbits. Així ho vam proclamar. Tres entitats catalanes havien donat cos a una xarxa de xarxes internacional que oferia aquell text, redactat, esmenat, aprovat i proclamat com a societat civil, per contribuir al treball de les Nacions Unides. Com afirma Isidor Marí, gairebé trenta anys després val la pena constatar la plena vigència de la Declaració «malgrat el fet que no hagi estat adoptada formalment pel sistema de les Nacions Unides, tal com esperàvem els seus promotors», perquè «no queda gaire lluny de l’efectivitat que tenen altres declaracions semblants, per més que hagin estat adoptades formalment per les Nacions Unides o altres institucions internacionals.» La Declaració es manté activa com un esperó, un horitzó, una crida als estats perquè, en la dinàmica oberta per la Declaració dels Drets Humans de 1948, reconeguin els drets lingüístics de les persones i de les seves comunitats. 

Com el rei de la llegenda, qualsevol persona és lliure de plantejar l’última pregunta a aquell savi que coneixia tots les llengües del món. El rei va cridar un dels seus servents, que s’acostà amb una gàbia i n’obrí la porteta. El sobirà va introduir-hi la mà amb un gest ràpid i es va girar tot d’una cap al savi, mirant-lo desafiadorament. Posant-lo a prova, li llançà l’última pregunta: 

–A les meves mans, que tinc ara amagades a l’esquena, hi tinc un ocell, home savi. Respon-me: és viu o és mort? 

El savi, de forma inesperada, va tenir por. Sabia prou bé que, fos quina fos la seva resposta, el rei podia matar l’ocell amb un gest brusc, trencant-li el coll. Sabia que el rei n’era capaç. Va mirar-lo doncs als ulls i s’estigué en silenci llarga estona fins que recuperà la calma. Llavors, amb veu molt serena, va dir: 

–La resposta, Majestat, és a les vostres mans.

(Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades. Barcelona: Pòrtic, 2025.)