"Avui em cal dir alguna cosa d'una dona, i contar el que aquesta m'ha dit. Vull creure-ho fàcil, però se'm fa difícil. Fer un elogi a un home costa poc. De seguida estan contents. Però a una dona... -i novel·lista encara!- val a dir intel·ligent, astuta, feta a analitzar, a endevinar, a teixir... Dius a un home: "sou molt agradable...", i s'ho creu; o almenys, té la galanteria tan ben ensinistrada que et deixa convençuda d'haver-lo convençut. En canvi, si ho dius a una dona, i, si no se't posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat, pel senzill motiu que no és cregut... Bé, això és perdre el temps. Escriure per a no dir res, és bo per al qui escriu, mai no ho és per a aquell qui llegeix; i això fa que jo cregui que aquells que em llegeixen pensin: -Per què escriu?- però he de fugir de pensar el que pensen i creure que ningú no pensa res. Detesto els escriptors que volen fer el graciós i sembla que jo vulgui fer-lo. Prou!

Diguin el que vulguin, no hi ha dones com les catalanes. (Jo no dic què sóc). Una dona catalana, té, damunt de les altres, la superioritat de la franquesa, de la simpatia i del seny. Seny català, apte per a fer tirallongues inacabables de literatura, però que existeix i és un fet; i el que existeix no es pot negar, si hom, prou escrupolós amb el que s'anomena consciència, no vol incórrer en pecat de mentida. Per això, perquè és catalana i barcelonina, m'ha simpatitzat Maria Teresa Vernet; i si la simpatia especialment entre persones del mateix sexe, és recíproca, ja no cal dir com estic de satisfeta. Però val més acabar i començar la conversa, perquè avui, vaig per on no hauria d'anar.

—...barcelonina, sí... però enamorada del Camp de Tarragona. El meu pare n'és fill, i, perquè és la terra del meu pare, m'hi lliguen una colla de lligams difícils de desfer.

—Així us agrada la vida de fora...
Oh no! -talla de pressa- anar-hi a tot estirar dues mesades... després tornar.

Té el rostre expressiu i uns ulls foscs de mirada noble. Jo havia llegit de Maria Teresa Vernet alguna apreciació sobre la seva persona, en intervius publicats no recordo on, en els quals es feia esment de la seva figura, del seu vestir passat de moda, del seu aire de noia d'altre temps... i res més allunyat de la veritat. El fet d'una noia no maquillar-se, en lloc de fer-me-la creure més endarrerida, em fa adonar de com és d'avançada i de com es refia d'atraure no per quatre untes més o menys ben repartits, sinó per la seva personalitat i per la seva gràcia, i, si no he encertat en el mot i la veritat és que no es "refia" de res, encara més interessant; és fugir de prejudicis i d'anhels, en el fons amb un caire ridícul, que, qui els venç, es supera.

No hi ha, en Maria Teresa Vernet, ni un rastre de carrincloneria, i dic tot això ben espontàniament; no voldria que semblés elogi el que crec cert, perquè acostumo, el que no sento, a callar-ho. I m'indigna que la gent no vegi les coses tals com són, puix que no hi ha res tan agradable, enmig de tanta banalitat com corre pel món, de trobar una persona amb sentit comú i plena de naturalitat, que és, de totes, la millor gràcia. Catalaneta havia d'ésser!

—Fadrina?
—Sí.

—I què penseu del matrimoni?
—M'agrada... crec que està molt bé... però, a la meva manera de veure, crec que és un error tal com, encara avui, està instituïda la família: amb l'egoisme com a base, com a puntal més ferm. Jo crec que hauria d'haver-hi més llibertat, junt amb una educació proporcionadora d'una major responsabilitat. I no parlo per a mi, perquè els meus pares, han estat, i són, prou liberals amb mi. No obstant, tots haurien (o hauríem, si mai em toca el torn), de fer-nos càrrec que el fill té una vida pròpia i independent, que reclama per a ell, i, no voler-ho creure així, és un error que mena a sofriments i a disgusts innecessaris que, amb comprensió, es podrien evitar...

—...?
—Què m'empenyé a escriure? Potser un motiu sentimental...

—...?
—Des de quant ençà? Doncs de petita, al col·legi, ja escrivia versos. Dolents. Però n'escrivia. Després alguna altra cosa... però el meu primer escrit, en forma de novel·la curta, el vaig enviar a un concurs: no va treure el primer premi, però fou escollit entre els treballs que es van publicar. Es deia "Maria Dolors" i el publicà la "Novel·la d'Ara". Jo tenia, aleshores, divuit o dinou anys... en fa molts.

Em miro Maria Teresa Vernet, i, davant del mot "molts" no goso dir-li que en fa pocs; continua:

—Va seguir a la primera, "Amor silenciosa", que va publicar un editor que va plegar i, més endavant, la "Proa" m'acceptà "Eulàlia". Ja sempre més, la "Proa", m'ha anat editant...

—Final i preludi", sortirà aviat?- Mentre escric això, després de la conversa, tinc "Final i preludi" al meu costat, disposada a acabar d'escriure, per tal de començar a llegir-lo.
—Sí, ja fa deu dies ben bé que vaig acabar de fer les darreres correccions i m'estranya que encara no estigui a la venda.

-És feixuc, oi, de corregir?
-Molt. Però, segons per a quines novel·les, em plau. No cal dir que, cada novel·la, cal escriure-la dues o tres vegades; però aquelles en les quals l'assumpte admet una prosa florida, m'és un plaer de retocar passatges. Ara mateix en tinc una altra d'escrita, que fins a l'estiu segurament no sortirà, i ja espero amb il·lusió arreglar-la.

—Quins divertiments us plauen?
—Jo no entenc per divertiments el que la gent acostuma anomenar així. Dir "vaig a divertir-me", no em significa res. He provat d'anar a tes, i sempre n'he sortit avorrida...

—Potser per no saber de ballar...- s'il·lumina el rostre de Maria Teresa.
—Sí; m'agrada i en sé, de ballar... però a fora... al poble... els balls de festa major m'entusiasmen! -Posa tanta de vehemència en els darrers mots, que jo ja veig tota una desfilada de llustrines verdes, de músics roigs i suats, de canalla avalotadora, de coets fins que fugen, encís de boques obertes i d'estels meravellats.- Però els balls d'ací...- segueix- amb quatre nens clenxinats i lluents i buits com una carbassa... També m'agrada molt la música. Tocar el piano, tot i creure que no he nascut per a pianista. Els dits no em són prou obedients... i m'agrada el vent. Molt! -sembla que se'l senti a la cara.- Un hivern vam anar a Tarragona. El dia era clar i el cel net i la mar molt blava... Jo no crec que, després de la mar de Grècia, hi hagi cap altra mar d'una blavor tan intensa com la mar de Tarragona -li lluu l'entusiasme als ulls.- A la meva mare, el vent l'esporugueix; però aquell dia, vam sortir de casa camí enllà; ens arreceràrem a un marge i estiguérem estona i més estona mirant la mar de lluny; després tornàrem per la carena de les muntanyes; fou una sortida inoblidable, amb la ventada freda com neu, espetegant...

—Única filla?
—Única filla.

—Quina sort?
—Per què?

—Tenir germans és causa, de vegades, de picabaralles i gelosies, per les preferències que els pares puguin demostrar.
—Doncs m'hauria agradat de tenir un germà.

—Sí, però els germans, segons he sentit a dir, tenen la germana com una nosa que els pares els enganxen al costat.
—Però les germanes saben més de la vida. Tenim amb qui enraonar, amb qui discutir, si voleu... però tenim una companyia.

—Mentre no hi ha una promesa que ho esguerri.
—I si la qui té promès és la germana?

—També és una raó. Decididament voler treure l'entrellat de certes coses és inútil.

Fa de bon riure amb Maria Teresa Vernet; avui, una de les primeres figures en la contemporània novel·la femenina; i de la joventut de la qual podem esperar més que molt.

(Mercè Rodoreda: "Parlant amb Maria Teresa Vernet", Clarisme (Barcelona), Any I, núm. 9, 16 de desembre del 1933)