"PETITA SUITE

I

Sabeu el clar silenci dels carrers
vora la Seu severa?
O carrerons humits,
verdosos de la molsa austera!

Sol de gener. Color de mel a dalt
dels casals antiquíssims.
Arreu lloses humides dels portals
-tons de gris blau suavíssims
i els finestrals brodats
on guaitarà l'estrella primerenca.
Sòbria alegria dels carrers tranquils,
pau dels casals tancats. I el dens silenci.
Gràcil cimbori de la Catedral
Amarat de llum roja
i ressonant al vent,
brodat sobre el cel blau i mel de posta
i enjoiat pels coloms!
Silenci dels carrers humits, silenci!
Silenci amic dels casals vells
grisos austerament, dolçament grisos.
Carrers plàcids i llisos
planers com una glòria qui comenci!

II

Magnolier dels claustres
rosat de llum de posta
Llunyàries del jardí
velades per la boira
blava i suau
que posa
una dolça pàtina
als reflexos d'or vell
que ara prenen les pedres
dalt, al cim del cloquer.
Cel pàl·lid. Blau intens
i la primera estrella.
El plor del brollador
damunt de l'aigua verda.
I una pau en mon cor!
Silenci, pur silenci!
Flocs de neu, pel jardí,
les oques joganeres.
Claustres quiets, vestits
del blau de les tenebres.
Blavors arreu, arreu:
amples lloses mullades,
amples pòrtics severs.
Al lluny passes ritmades,
en l'ombra dels carrers.
Ací pau i silenci.
En mon cor el dolor
i el goig d'anhels immensos.
O Vida, en l'esperit
dolorosa i complexa!
El sentir-se a l'entorn
tants bategants misteris
i l'esperit tan xic,
i l'esperit tan feble!
Vina al meu cor, o pau.
Oblit deus ésser,
oblit de tot allò que entreveiem
i no podem atènyer.
L'altra pau no hi pot ser
en nostres pobres ànimes:
aquella pau que ve
de no sentir cap ànsia!
de sentir com la llum
l'envolta i l'amanyaga!
Tots els anhels complerts!
Aquesta pau no és nostra,
pobres humans perduts.
Però -Déu meu- la joia
d'aquesta pau no vull.
Què seria la vida
sens el turment del pur anhel immens
que l'esperit congria?

III

Cel lluminós. La lluna no ha sortit
però aquest blau del cel com enlluerna!
Blau del cel, quan tot just ha fuit el jorn
vibrant, serè! Blau inefable i tendre!
En els claustres és nit, i tot és blau.
Entre el brodat dels finestrals altíssims
brillen estels com gemmes fulgurants.
Brillen també dalt del cloquer, dolcíssims.
I entre el brancatge del magnolier
com blanques flors es baden les estrelles.
En l'aigua verda plora el brollador;
en l'aigua cada estel és una perla.
Amb tremolor d'estel hi ha un llantió
altra banda del claustre, en la tenebra.
O estelada vivent! Obsessió,
neguit de llum que burxa en mes palpebres!

I solitud arreu. Es sent, llunyà,
el cant sonor dels orgues.
I el cant del brollador. Res més. O nit,
tu, nit, magnificent... mon cor tan pobre.

Pobre de joies, però no d'anhels.
I aquesta és ma riquesa.
Turment pur de l'anhel indefinit,
vessa en mon pit ta inefable dolcesa.

Sofrir, sofrir d'anhels!... Estels arreu
amb una plàcida mirada amiga.
Turment de l'esperit vessant de llum,
turment del llavi que no sap collir-la!
Turment inconegut: no sé què tinc
en mon pit, que així l'infla
de sanglots i de pau!
Anhels, anhels altíssims, impossibles!

O tenebra dels claustres: dóna'm pau!
Però no me la portis
aquesta quietud d'oblit silent.
Si no em pots dur la pau segura i forta
del que ha sabut copsar tota la llum,
deixa'm sofrir.
Anhels que no sé dir, anhels altíssims
del que mai l'home no podrà tenir!
Anhels que turmenteu i alhora sou
l'essència de la vida!
complexitat de l'esperit ardent:
veniu, punxin mon cor vostres espines.

(Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929)

* * *

LES MANS

Les meves mans no saben el repòs
de les súpliques tristes i quietes
ni l'agra solitud roent amb plors
de les caldes amors insatisfetes.

Només saben el gest de pidolar,
ben estesos els dits, turgents les venes
i les ungles llisquents en l'aire clar,
folles d'espai en mig de les cadenes.

Mans àvides clamant possessió:
per què no us satisfà l'aigua infinita
-diversa i àgil com la passió-
ni la carn de la terra que palpita

ni les tàctils olors del vent lleuger
-untat de pol·len o lluent de pluja-
vori fred de les flors o palp sever
de les escorces on la saba puja?

"Frescor de pètals, coïssor d'espines,
són fonedisses al desig humà
que ens fa batre les venes serpentines.
Mossec de besos, pàl·lid unglejar,
tibants estretes dels palmells febrosos
sota el pont rialler dels esguards fosos,
sabríeu amarar la nostra set?
Estem damnades a l'etern calfred:
somniar l'àcid palp dels esperits!
arraulir-nos a dintre un raig de sol,
damunt la falda com ocells ferits,
estrènyr el buit i no voler consol".

(Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929, p. 45-46)