Mai no he compartit el prejudici tan extens que atribueix forçosament a la literatura femenina unes característiques d'ensucrament embafador i de covardia davant dels conflictes més punyents de la vida. Un prejudici que, potser basant-se damunt d'un percentatge exacte i elevadíssim de lectores que prefereixen a tota altra la literatura blanca o d'altres colors estantissos, creu que les dones que escriuen no poden moure's d'aquests límits artificials i encongits de la novel·la fadament sentimental. Si fora de casa no trobessin actualment les excepcions d'una Colette, agudíssima i audaç novel·lista, de Rosamond Lehman, la jove escriptora anglesa tan prometedora, i de tantes altres dones que il·lustren la literatura contemporània, el conjunt de l'obra de la nostra Víctor Català, hauria estat ja un precedent i una veu de coratge per a aquell to de veu inèdit en les lletres femenines catalanes que tenia Eulàlia, la segona novel·la que publicà Maria-Teresa Vernet. [...]

El Camí reprès acusava el perfeccionament de la tècnica novel·lística, l'acabat més ple d'episodis de l'argument, la traça a manejar una varietat de personatges, que en Eulàlia es trobaven en manca. Però en canvi la novel·la perdia força. El tema era ric de possibilitats, i tots aquells idil·lis d'adolescència eren descrits d'una manera deliciosa, però semblava que la novel·lista s'acovardís i no gosés arribar al fons del seu tema. Aquella mitja seducció de la protagonista resultava, per tant, falsa, i la novel·la es convertia, amb el "happy ending" tradicional, en un de tants exemplars de la literatura exsangüe de color de rosa, molt distret, això sí, ben escrit i amb uns apunts encertats de psicologia femenina. [...]

Amb Les algues roges, l'obra més considerable, fins ara, de Maria-Teresa Vernet, Premi Crexells 1934, ens trobem amb un tema audaciós i que només una noia podia envestir amb delicadesa i veritat psicològica: el de la influència de la pèrdua de la puresa damunt les vides femenines. Marina, una creació magnífica de noia dels baixos fons barcelonins, i Isabel, la protagonista forta i serena d'El Perill, que tornava a defensar, des de les planes d'una novel·la, i amb el mínim de sermons, la seva posició coratjosa, plantejaven, amb llur cas tan dissemblant i la reacció posterior a llur caiguda física, el problema de la sensualitat femenina, les algues roges que hi ha al fons de les corrents més clares i més quietes. La novel·la s'acaba amb un gran interrogant: reeixirà Marina, noia normal, sanament fisiològica, en la seva etapa de puresa? Aquesta serà la gran prova de l'excel·lència de les doctrines d'Isabel.

L'exemplar regularitat de Maria-Teresa Vernet i el seu talent de novel·lista li han creat merescudament un públic addicte. Cal confiar que les seves obres successives contribuiran encara a fer-lo més vast, per a honor de les lletres femenines.

(Rafael Tasis i Marca. Una Visió de conjunt de la novel·la catalana. Barcelona: La Revista, 1935, p. 100-104)

* * * 

Maria Teresa Vernet (1907-1974) anava produint lentament novel·la darrera novel·la, en un procés de constant superació, fins a obtenir, l'any 1934, el Premi Crexells amb Algues roges. Una prosa nítida i diàfana, el sentiment poètic del paisatge, una mescla d'inefable candor i d'aguda sensibilitat feien les seves obres particularment atractives. La guerra, que l'escruixí d'horror, interrompé la seva producció, i qualsevol diria que la deixà sense esma de prosseguir-la. Absorbida després per les traduccions, no voldrà algun dia tornar a ser ella mateixa?

(Domènec Guansé. Abans d'ara. Retrats literaris. Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 177)

* * *

La reedició de Les algues roges és una bona ocasió per abordar, ni que sigui amb les limitacions d'un pròleg, la figura i la significació d'una autora que tingué importància en el seu moment i que avui resta pràcticament oblidada. En efecte, Maria Teresa Vernet i Real (1907-1974) forma part, com Carme Montoriol o com Mercè Rodoreda a l'etapa de preguerra, d'una petita legió de professionals de la cultura que, en els anys trenta, s'esforçaven per creure en la definitiva normalitat de les lletres catalanes i intentaven servir un públic cada vegada més ampli i amb uns productes dignes, no exclusivament destinats a una minoria especialment cultivada. Els esforços per crear editorials i col·leccions, per traduir obres estrangeres de tot tipus i divulgar autors d'ací i de fora, s'inscriuen dintre un propòsit: el de fer de la literatura catalana un producte cultural "normal" que actuï, al seu torn, com a vehicle de normalització lingüística i d'elevació general del nivell de lectures mitjà. D'entre els diferents models narratius que es donen en aquesta època, el psicològic, en les seves diverses variants, és el més difós i el que evidencia de forma més clara una de les demandes principals del públic que llegeix ficció novel·lística: la recreació de la realitat i de la conducta humana a través d'un simulacre d'explicació analítica d'aquestes. Es tracta d'una tradició narrativa que compta, ja des del segle dinou, amb uns models sòlids que són seguits molt de prop perquè, en general, tota la novel·la catalana dels anys trenta -i també la nostra autora- s'aboca de ple a la consolidació del gènere, més que no pas a la seva renovació.

Dintre aquest panorama, Maria Teresa Vernet és una autora perfectament representativa: cultivà la poesia i la narrativa; es plantejà la seva formació i la seva tasca d'escriptora amb tota la professionalitat que suposa la dedicació conscient i continuada, en un esforç constant de superació; publicà amb regularitat -almenys mentre durà la normalitat cultural- i principalment a la prestigiosa "Biblioteca A Tot Vent", dirigida aleshores per Puig i Ferreter; i fou també traductora, del francès i de l'anglès.

Tot i que va ésser força llegida a la preguerra i que amb Les algues roges guanyà el Premi Crexells el 1934 (que havia estat atorgat, en anteriors edicions, a J. Puig i Ferreter, Miquel Llor, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila), la seva obra creativa no tingué continuïtat després del 1937 i, fins avui, no ha estat objecte de cap reedició. A causa, en part, d'aquest silenci voluntari i de la discreció amb què s'envoltà i que la caracteritza, la seva figura ha quedat força desdibuixada per al públic lector actual, per al qual és poc més que un nom, probablement el de la traductora de Joyce.

(Maria Campillo, al pròleg de Les algues roges: Barcelona: Horsori, 2006)