Després de veure els bastiments on dormien els mossos i on els cups esperaven el most daurat que faria regalar la dansa dels trepitjadors sobre la catifa odorant, quan els raïms fossin duts a plenes portadores, el matrimoni i la Remei s'enfilaren a la torratxa damunt les golfes. 
Allí hi havia el colomar, ara gairebé desert: damunt la masia, voltant-la a amples volades, els coloms tornassolats de nacre teixien garlandes en el cel blau i mel de posta. 
La Remei es quedà palplantada, en veure l'amplitud d'horitzons que dominava el seu esguard, acostumat a la daurada esquifidesa ciutadana. 
La casa estava arrecerada a la muntanya, aspra de roca vermella i grisa, coronada amb feréstecs pins despentinats en les carenes. En els pendents suaus, els margets innombrables, aprofitant misèries de terreny, sostenien les velles oliveres de venerable testa nevada, els ametllers graciosos, les figueres de soca torta i verrugosa entre la ufanosa cabellera dels ceps lluents al sol. 

(Del llibre Amor silenciosa. Barcelona: Central Catalana de Publicacions, p. 51-53)

* * *

Som al juny, i al defora fa fred. L'estany és immòbil i envernissat com un espill d'acer, i a les ribes la verdor negra dels avets i els castanyers li dóna profunditats molsudes de gorg geliu. Pels caminals perduts entre les grutes angleses i les ruïnes artificials vestides de negres heures, pelluquen volades de pardals a la vora dels bancs de marbre esquerdats i entelats de vellura. L'esplanada del jardí francès, enfrontada al canal i al bosc, té un aire de desolació, a sota el gran cel velat un poc ruborós allà a la posta. Les roses dels parterres són pàl·lides, i a les espatlles de les cariàtides dels brolladors pengen caramells de molsa.
El canal i el bosc han tornat a la llibertat caòtica. Els molls del canal s'han esllavissat, i de l'aigua, a les ribes, surten folles tiges de joncs, i plomalls i amples fulles de plantes d'aigua, grasses i verdíssimes. Asseguts, ajaçats, berenant amb l'ampolla al costat, hi ha dotzenes de pescadors de canya, i de xicots que juguen. Però són lluny de nosaltres, una mica agrisats per un tel finíssim de boira que es va aixecant: i no els sentim, només sentim algun xisclet agut d'infant, i unes merles que s'allunyen i es responen dins la profunditat de la brancada. Sobre el canal, les copes dels castanyers limiten el cel entelat com un altre fi canal d'hivernals aigües pures. Ací, damunt nostre, només hi ha la verdor absoluta d'uns arbres alts i fins que s'entrellacen molt amunt, més amunt dels cants dels ocells, i els clouen en llur ressonant concavitat.
I l'herba creix, ufanosa, alta, suquejant; ça i lla remolins de vent pluig l'ajeuen esvelta i remorosa. Els diumenges l'herba aquesta, espessa en el laberint de soques negres, deu ésser refugi d'enamorats i delícia d'infantons. Avui tot és desert. Els amples camins són plens de sots on dormita l'aigua negra; els tancs de fusta mig podrida serveixen de trampolí als menuts que surten d'escola i s'animen -tan sols un instant- la calma trista del bosc. Salten, es donen empentes, es barallen per beure en aquella fonteta molsuda, i se'n van al canal, a mirar els pescadors. La fonteta resta sola, a baix del seu hemicicle on duen tres graons franjats d'heura, on les moles posen al peu suaus catifes esparracades, on brunzen els eixams de mosquits i lluen els estiracabells, i on les merles troben aquelles erugues que estimen tant. 

(Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, p. 19-20)

* * *

Marina, cansada de rebolcar-se pel llit sense poder dormir, va incorporar-se i s'estirà badallant. Tenia mal gust a la boca i es sentia la testa feixuga, la nuca adolorida, els nervis desfets. Aleix dormia bocaobert, respirant sorollosament. Del menjador venia la claror somorta del dia. Marina saltà a terra, sense fer soroll es posà unes sabatilles i sortí de l'estança. Al menjador, on el balcó era ajustat, l'aire es respirava fresc i pur; no es sentia aquell baf d'home de l'alcova. Marina passà al tocador i va rentar-se un xic, sense xipollejar, procurant de no fer soroll, i tornà després vora el balcó, ja més eixorivida la testa. 
Va asseure's darrera els vidres; aclulcà els ulls. Es sentia mortalment lassa, fastiguejada i desencisada de tot. Quan s'havia despertat i havia vist Aleix al costat seu, el primer impuls li hauria fet aixecar els punys i pegar-li brutalment, i fer-li mal, força mal. Ara no tenia ràbia;només fàstic, un fàstic horrible. Recordant les seves carícies, una repugnància la revoltà, li cobrí de suor el cos abandonat a la cadira. I pensar que, feia vuit anys, havia estimat aquest home fins al punt de fugir amb ell! Era cert que tenia setze anys -i tanta necessitat de fugir! I Aleix tenia vint anys, era prim de cos i càndid de rostre, i la seva força i la seva rudesa encara servaven un encís com d'adolescència. 
I ella es sentia tan sola. No l'estimava ningú. El Lluís l'apallissava; la mare, en lloc de defensar-la, encara li feia retrets; l'ambient en què vivien era repugnant, odiós. Lluís treballava de nits; la mare tenia botiga de perfumeria, en aquest mateix barri: en ple Paral·lel, voltats de cabarets i timbes i "academias de canto y baile" i agències, i... Com ara; sinó que llavors, amb la botiga, hi tenien un contacte íntim i forçós. Marina encara no s'hi havia acostumat, i la idea que el "padrastre" acabaria per fer d'ella una "coupletista" o una "girl" la feia morir d'angoixa. Ella, del pare, no se'n recordava a penes; sabia només que vivien pels afores de la ciutat, en un barri quiet, talment un poble, amb gallines pels carrers i molta brivalla per jugar a pastar fang... I aquella vida i les brutalitats de Lluís i el desamor de la mare la dugueren a la revolta. 
Després... després fou com un somni -ara li semblava un malson, però llavors arribà a ésser feliç. Un cop passada l'angoixa de veure's atrapats, i "regularitzades" llurs amors, el canvi fou total. Lluís no podia manar-la, ni la mare a penes: ella era independent, pagava la seva dispesa i era Aleix qui la vestia i qui la treia sovint a divertir-se, a dinar pels restaurants, qui fins un cop volgué dur-la dos dies a Montserrat. I a més, la promesa de casament, de la qual no havia tingut temps de dubtar.

(Del llibre Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006, p. 44-46)