ACTE PRIMER

"Saló d'un prostíbul luxós en una ciutat de muntanya. El saló té un esclat d'acoloriment: roig cresta de gall, groc de bilis, verd de cotorra i blau de pessic. El saló és ple d'entriquells. Tot plegat té un deix de casa de tractant de bestiar ric.

Damunt dels seients i del sofà s'amunteguen coixins de fantasia xiroia. A les chaise-longues hi ha ninots inversemblants amb fesomies arrancades dels clients de la casa. Gerros, vagament nipons, plens de flors artificials d'una flora capriciosa. Hi ha un piano que llueix damunt la tapa tres guacamaies dissecades. Així, en sortir la música, ja pren un regust tropical i guacamaiesc. El conjunt resulta bigarrat.

El 'Ball de titelles' comença a la nit de Nadal. La Mestressa de la casa ha preparat, l'arbre nadalenc per abassegar l'admiració dels clients i de les rellogades: L'avet tradicional, té flaire de gebre. Al saló, juguen a titelles el senyor Fe, el senyor Prudenci i un distingit viatjant de comerç. La Rosegons serveix.

ROSEGONS. –Sou un trencanous.
PRUDENCI. –No et fiquis a la conversa! (Després del reny que Prudenci ha fet a la Rosegons, reprèn la xerrameca amb el senyor Fe). ¿Saps alguna cosa de principis?
ROSEGONS. –¿De principis?
FE. –Aboca dues copetes de conyac… i vés-te'n. (Rosegons deixa els vells i s'apropa al Viatjant).
ROSEGONS. –¿A què treu cap, parlar-me de principis? Els vells només serveixen per a fer sopa de congre. (El viatjant s'espolsa la serventa de damunt. Rosegons li fa una ganyota, i surt).
FE. –Puc sostenir amb veu ben alta i ferma que les visites que vostè fa a la casa de les nostres amigues pressuposen una claudicació.
PRUDENCI. –Aquest senyor Fe em fa bufar!
FE. –¿Què hi diu, vostè?
PRUDENCI. –Tusti a una altra porta, germà. No en podem fer.
FE. –Un representant local de les dretes està impossibilitat per a passar una nit en casa de maturrangues.
PRUDENCI. –Si vol, li acceptaré que peco. Sóc home i confessant-me, en tinc prou. El que no li accepto és que cregui que claudiqui políticament.
FE. –Quines barreges!
PRUDENCI. –També li he de dir que la religió accepta que el més just peca set vegades cada dia.
FE. –Si els anys li ho permetessin, vostè pecaria set vegades cada dia i set vegades cada nit.
VIATJANT. –(El Viatjant s'estarrufa i diu amb ironia). Carai! M'agradaria poder pecar catorze vegades en vint-i-quatre hores!
PRUDENCI. –(Silenci. El senyor Prudenci es ravenxina). ¿Des de quan hi ha qui es creu amb dret de predicat moralitat en els prostíbuls?
FE. –No moralitzo. Subratllo que vostè, que és dels uns, i jo, dels altres, passem la nit en llocs idèntics.
PRUDENCI. –Si no hi vingués, no m'hi veuria. (Rosegons entra amb una ampolla).
ROSEGONS. –¿Qui és que intenta de treure'ns la clientela? (Aboca el conyac a la copa del senyor Fe). T'he portat dos terrossets de sucre: sé que ets llaminer. (Per al senyor Prudenci). També n'he portats dos per a tu. Xucla. (Rosegons suca el sucre en el conyac i el fica a la boca de Prudenci. Prudenci, malgrat el terrosset de sucre, dóna un cop de puny a la taula, i diu amb ràbia).
PRUDENCI. –M'empipa aquest Fe! Mira que retreure'm tares! ¿I si jo li parlo dels dependents de la seva drogueria? ¿Qui és que no sap que els fa passar amb escudella adobada amb cautxú de neumàtic?
FE. –Calúmnies que divulguen, amb fins polítics, vostès, els del Casino estanislau-kostkista. (El senyor Fe s'engalla i es posa dempeus. El senyor Prudenci l'imita).
PRUDENCI. –Veritats que sostenim amb tota la força del qui té conviccions.
FE. –Mentides! Infàmies!
ROSEGONS. –Serenitat, nois! Serenitat i més conyac! (Al Viatjant). Ajuda'm a serenar-los, baldragues!
FE. –El senyor Prudenci cerca que li tregui els drapets al sol, i si els hi trec, s'hi podrà llogar cadires. Vostè actua de místic peripatètic, caça fortunes de devotes llangoroses, fa de marmessor a beates, mortes en sentor d'alfàbrega...
PRUDENCI. –¿I vostè?
FE. –De mi, res! Té prou feina per amagar el seu pelatge, car no es tracta de marabú, sinó de pell de zebra!
PRUDENCI. –Quina gosadia! Escoltin tots. El senyor Fe, –aquest anticlerical que em blasma–, en arribar a la quaresma, ven ciris, i bacallà fresc. Cal afegir-hi que tot l'any ven vi de missa! El senyor Fe –aquest menjacapellans rabiós, que em critica–, quan veu una parroquiana, que és de les nostres, la saluda amb un 'Déu vos guard' que equival a una barretada fins als peus! El senyor Fe –aquest avençat que em fa retrets–, és casat per la Santa Mare Església, bateja els fills i celebra el Sant per la diada de santa Fe. El senyor Fe –aquest heterodox rovellat, aquest vellot que té la cara com un diamant–, encara no som on anem que no el vegem a vendre medalles miraculoses...
FE. –De les quals vostès hauran inventat els miracles!
PRUDENCI. –Hipòcrita! Bufó! (Prudenci bufa amb força).
FE. –Sagristà!
ROSEGONS. –Ja està! Heu girat les copetes. Remei! Senyora! (Entra Remei. Mantegosa i arromangada, posa pau a les baralles. Remei és un plat de nata amb maduixes: blancor de llet i vermell de desig. A cada galta té un clotet que li triplica la rialla dels llavis).
REMEI. –M'ho podia pensar, que es tractava de baralles entre en Fe i en Prudenci. Són els únics que obliden que el meu establiment és un lloc neutral.
ROSEGONS. –Bufaven, senyora Remei…
REMEI. –L'agafada els ha deixat més matxucats que un vestit en sortir de la maleta. Porta'ls conyac, Rosegons!
ROSEGONS. –N'he posat… i l'han abocat.
REMEI. –El pagaran. Porta'ls unes copetes de kúmel. ¿De Riga, eh? Vosaltres, ni una paraula. (A Rosegons). Serveix el que et dic. (Sortida de Rosegons). Mireu que enfadar-se, quan reservo, per a la clientela escollida, una sorpresa sensacional…
TOTS. –¿Eh?
REMEI. –Una sorpresa sensacional, ja ho he dit!
PRUDENCI. –¿Nenes d'estrena?
REMEI. –Tant com d'estrena…
FE. –En bon estat?
VIATJANT. –Rovellonets?
REMEI. –Això: rovellonets!
VIATJANT. –Oh, Paradiso!…
REMEI. –(A Fe). Fes bona cara, d'una vegada. ¿Què me'n dius de la nova de les nenes?
FE. –Que desitjo destapar la sorpresa.
REMEI. –¿Destapar-la? Ai, polític, polític! I pensar que, quan són a dalt, tots fan campanes contra la pornografia!
FE. –Deixa les al·lusions i parla de les nenes. ¿Què?
REMEI. –Peres d'aigua; se us desfaran a la boca. En escollir-les, he tingut en compte el gust més exigent i el paladar més complicat. Quina revetlla de Nadal passareu!… (Torna a entrar la Rosegons).
ROSEGONS. –Ferret i Severí porten l'arbre…
REMEI. –Que l'entrin… ¿I, tu?
ROSEGONS. –Jo porto el Kúmel. (Entren Ferret i Severí. Són portadors d'un pivet adornat nadalescament. Ferret és un noi de la primera volada. Severí és un criat de prostíbul, vell i dubtós. Rosegons aboca kúmel; hi ha una copeta per al Viatjant).
FERRERET. –¿On el col·loquem?
REMEI. –On plagui al meu careta d'àngel!
SEVERÍ. –Posem-lo on la llum li caigui bé! Vejam? No! Ara? Encara no. S'ha de procurar que l'electricitat faci billar el vellutament de les branques i l'argenteria dels serrells. Aquests serrells semblen la cabellera d'una nimfa. No sé què pagaria de tenir una cabellera així.
FERRERET. –Et veuries molt poètica!
SEVERÍ. –Fastigós!
REMEI. –(Remei s'adreça a Ferreret i li parla molt emmatonada). ¿Suposo que hauràs comprat les candeles a casa del senyor Fe?
SEVERÍ. –Sí, senyora! El meu lema és afavorir qui ens afavoreix! Però tinc de fer unes queixes al senyor Fe. Un dels seus dependents m'ha tirat dos cigrons i un altre m'ha pessigat una part molt carnosa. Si això es repeteix, no tornaré al 'Simi ancestral'.
FERRERET. –Ajuda'm a adreçar el pivet. No facis la boja.
REMEI. –Pssst! Silenci! Les nenes… (S'obren les cortines del fons i compareixen les noves dispeseres de la casa. Resten a la porta. Desconeixen la terra que trepitgen i per això van un xic encongides. Aviat perdran la por. Vesteixen robes de nit. El grup és capitanejat per La Tango). Havia encarregat que només deixessis pujar les noves. ¿Què hi ve a fer La Tango?
SEVERÍ. –Es fica pertot. Ha estrenat vestit, –per cert de molt mal gust–, i el ve a presumir. Cal que et convencis que només t'estan bé els colors trencats!"

(De l'obra Ball de titelles. Barcelona: El Nostre Teatre, 1936)