"Visc en una casa de veïnat de sis pisos, alta i prima. No s'assembla gens a la majoria de les cases tropicals que té als peus.

Els llogaters de la casa surten sovint als balcons a prendre la fresca o a esplaiar-se. És quan em saluden: 'Bon dia! Bona tarda! Bona nit!', salutacions més cantades que dites; obertura i forrellat dels contactes que tenim amb els estadants de la casa.

Des dels sis pisos, des dels alts més que des dels baixos, s'esguarda una planura monotoníssima, uns grups de palmeres, que s'enlairen d'ací i d'allà, i, al lluny, una ratlla d'argent, la d'un gran riu: el Magdalena. Nat a la serralada central andina de Colòmbia, se'ns mostra en la part final del camí, ja a punt d'abocar-se en el Carib.

S'estatgen en el primer pis de la casa tres vídues, flairosament joves. Les tres crien simi d'ús propi. Les dues majors crien mandrils, la vídua més tendra, un tití.

Aparentment les vídues són quietes i honestes, en contrast amb els simis llurs, que són renouers i obscens. Mai no es veu els simis tan enjogassats com en poder-se enfilar, canalera de l'aigua amunt, fins al terrat de la casa. Pugen i baixen, salten i brinquen, maromegen per les baranes dels balcons; tusten els vidres, deixant riure la seva boca de bústia. Hom diria que viatgen secrets i que porten oferiments especials al veïnat, oferiments sense preu, com les mercaderies dels aparadors de botiga rica.

(–Bon dia! –ho crido a les tres vídues, de balcó de dalt a balcó de baix, en un matí idèntic a tants matins. Quin sol, i encara no són les sis del dia! Un sol que ho crema tot. Les palmeres gairebé ni tenen esma per a moure els seus grans ventalls.)

En el segon pis de la casa, hi viu un tropicalíssim músic color de coco. És cònsol ad honorem de tres nacions –entre elles la de Libèria– i ha guanyat cent medalles en concursos de folklore americà. Quin músic! En rebre les autoritats, en els dies de festa nacional, dels països que representa, es col·loca damunt del pit les bandes de cònsol, bandes que li flamegen damunt amb colors de gall de lluita.

Vaig a revelar que en la vida del músic hi ha una tragèdia: no té prou pit per lluir les condecoracions que ha guanyat. Els amics li insinuen que se les pengi a l'esquena, però ell no s'atreveix a llançar la moda.

(Migdia! La planura gemega de migranya i cruix. Hom admira l'esforç vertical de les palmeres. Són com punys que intenten salvar de l'erm un grapat de verdor enlairant-lo. Però es tem que l'esforç no sigui possible, que les palmeres es dobleguin i que la verdor enlairada caigui. Fa un sol de crim!)

Del segon pis en surt la música d'un piano teclejat amb ràbia. ¿Wàgner? Assegura el músic que es tracta de música popular i que ell intenta refrescar el migdia amb una guabina, popularíssima ball folklòric colombià. La falla consisteix que el talent crioll del músic complica la música senzilla i la instrumenta com si es tractés d'un Parsifal.

Tercer pis de la casa de veïnat i pis del misteri. ¿Quina casa de veïnat no en té? Ningú no ha estat capaç de precisar els estadants que hi viuen. Tots els moradors del pis són bruns i usen turbants. Algunes vegades sembla que parlin idiomes de rels conegudes; altres refilen com em permeto suposar que refilen els ocells de Cambodja.

És veu pública que, en el tercer pis de la nostra casa de veïnat, s'hi fan sessions de màgia científica.

Es diu també que el principal estadant és un bronze, el qual té veu de marbre. Però el que es diu es diu. I no aclareix res.

Un dels refugiats catalans que viu amb mi, en el pis cinquè de la casa, és molt decantat a fer fantasia. (Tots els que vivim en el pis cinquè ho som un bon xic). Aquest català jura i perjura que, en passar per davant del pis tercer, un que sigui suficientment sensible percep silencis extraordinaris: silencis d'ortigues bullides, silencis de cor de peix, silencis de corona fúnebre.

És fàcil observar que les percepcions de l'amic, davant del pis, no són gaire més aclaridores que allò de la 'veu de marbre' que té el bronze, segons assegura el públic.

(Fragment d'"El conte d'una casa de veïnat", dins Tots els contes. Barcelona: Columna, 2000)