CANÇÓ D'AMOR

L'estiu se'n va. Jo et dic amor
sense pensar que, en dir-te'l, m'erro.
Entre l'herba de setembre i el meu cor
canten els grills amb música de filferro.

Et dic amor. I tu no em sents.
L'estiu que ens deixa solitaris,
et posa espígol a les dents
i, a mi, or mòlt damunt dels llavis.

Et dic amor. I el dia cau.
Fruits tardorencs la nit avisa.
L'estiu, que anava nu, pèl blau,
ja, des d'avui, porta camisa.

Et parlo amant. Somrius a què?
Claror d'estels del cel degota.
Sobre un amor, que és el darrer,
una fonteta, al lluny, sanglota.

* * *

HOLANDA EN ELS TRÒPICS
CURAÇAO

Un poble de cases grogues, blaves, blanques,
arran d'un canal: canal i carrer.
Uns arbres sedencs darrera unes tanques
de jardins que ignoren mà de jardiner.

Tapen persianes, finestrals i portes.
El Sol -arquer groc- no deixa mai l'arc.
Els arbres, que fruiten prop les aigües mortes,
de la sal de l'aigua prenen gust amarg.

Uns homes formigues fan negre cordó
que lliga el cosset de l'illa holandesa.
Molls amunt i avall traginen carbó
i, amb angoixa negra, enterren la peresa.

Uns homes garrafes -blancs de dril i escuma-,
beuen whiski a l'ombra dels patis pairals.
El ventilador, molinet que roda, i de rodar, fuma,
mol el blat gruixut dels sols tropicals.

Escamot de negres dintre del taüt de llorda barcassa.
Una escola muda. Una església tova. Un parquet neulit.
Un quiosc ingenu de l'única plaça,
lluen els busts de la Reina i del Rei marit.

Gent colonial. Negresses. Mestissos.
Virolament aspre de senyors de 'jipi' i d'esclaus de rem.
Vora de la negra, que remou els pits amb lírics matisos
el Clergue de la Bíblia i tulipan d'Harlem.

Un poble holandès enaiguat d'Holanda,
poble de mides i posat quiet.
Un poble que, amb llenques d'oceà per banda
mai no ha tingut aigua per matar la set.

Un poble que amb pluja, afanyós somnia
i que, sense pluja, ha arribat a vell.
Un poble que és lliure de la melangia
si veu al capvespre arribar un vaixell.

Pic del curaçao, licor perfumat de llimó i vainilla,
tu dónes el groc al dia holandès,
el dia que dorm, la pipa a la boca, damunt tota l'illa
amb el mar Caribe sota els peus estès.

Un poble de cases grogues, blaves, blanques,
del calor solar tan esporuguit
que, ni en fer-se fosc, les cases té franques
per por que els estels el cremin de nit.

* * *

ODA A BERGA

Berga: peus dintre els blats, braços dintre els pins,
una estirada bruna al flanc d'una muntanya.
Costes amunt, hi puja un carro curull de romanins.
Dintre del carro cantaven; la cançó et féu entranya.

Temps enllà, abans que envellissis sota d'estels muntanyencs
uns masius -formigues clares- arrossegaren hortes...
Uns compassos de llum fixaren la ciutat dintre dels fencs
i espessors de pereres et varen fer de portes...

Després, pubilla rica de vestits variats,
fores blanca als hiverns, quan les neus cauen blanes;
tingueres ors d'estiu, en flamejar els blats;
mantellina tot l'any feta amb sons de campanes.

I tingueres aigua; cristall dringant sobre el silenci de l'oblit
del temps que passa. Això, Berga, t'ha mantingut ben viva.
Mai no has ofert als fills la tardor del teu pit;
t'has renovellat, -horitzons! horitzons! -amb lentor comprensiva.

Hauries pogut ésser una ciutat de cervells xops
-esponja xucladora de siderals desvaris...-
Has sabut desconèixer la rúbrica difícil d'imitar que fan els pops
sota la signatura, abonyegada de fe, de cent notaris.

I has seguit el camí que duu en un cim
-muntanya de Queralt, muntanya, jardí de muntanyes-,
La cançó que et féu néixer, la repeteix hora i hora el regalim
de les fonts que són, ara, l'entranya de les teves entranyes.

I avances, Berga! En l'avui ja hi tens demà
-carrers estrets que conserven l'ahir i se'n desvesteixen-.
Sobre els teus campanars s'aixeca un invisible campanar
amb campanes que vibren i amb sons que floreixen.

Sons que ressonen fixos i amb ressonar pregon
des d'aquell doll de cases, aigua de serralada...
Berga té present dintre del so del món:
el passat i el futur s'hi lliguen amb perfecta llaçada!

(Del llibre Vinyes: Antologia poètica. Berga: Ajuntament de Berga, 1982)