II. El bilingüisme català - castellà

No creiem que calgui començar amb un preàmbul sobre la doctrina científica del bilingüisme. Ni fóra possible de resumir-la en poc d'espai, ni fóra profitós de presentar-la al lector, el qual té, sens dubte, una idea feta sobre el fenomen. En canvi, potser no serà debades de precisar el concepte, tot partint de les tendències que han fet acte de presència en el camp científic aquests darrers anys. Una definició etimològica no ens ajuda pas massa: «bi-lingüisme» (ço és «dues llengües») no ens diu res de nou (sempre i a tot arreu hem associat «bilingüisme» amb la coexistència de dues llengües), ni ens aclareix les perspectives del fenomen (un francès que aprengui l'alemany i el domini com un natiu no serà, per aquest fet, un bilingüe).

Modernament hi ha hagut la tendència a considerar el bilingüisme com un dels casos de dicotomia expressiva que tant interessen, avui, als professionals dels estudis sobre el llenguatge: les oposicions «llengua escrita / llengua parlada», «llengua comuna / dialectes», «llengua general / parlars professionals o de grup» han induït els lingüistes a tractar del bilingüisme com d'un cas més de dualitat idiomàtica en oposició: «llengua A / llengua B». I, de fet, la mateixa denominació de bilingüisme ha anat essent substituïda, en els estudis tècnics, per la de «llengües en contacte». Tot amb tot, creiem que el bilingüisme és una cosa a part. Bé que és innegable que hi ha concomitàncies entre la problemàtica lingüística de les parelles esmentades i el fet de dues llengües en contacte, són dues realitats diferents: aquelles parelles corresponen sempre a una sola llengua, mentre que en el bilingüisme les entitats confrontades són dues llengües, dos sistemes, dues estructures.

De les diverses menes de bilingüisme que podem distingir, voldríem destacar-ne, ací, i amb el fi de començar de centrar el tema al nostre país, el «bilingüisme natural» i el «bilingüisme ambiental». El primer és el que caracteritza els fills de pare i mare de llengües diferents, o els qui, per una raó semblant, es troben en contacte amb dues llengües des d'abans mateix del començ de la vida conscient: pensen i s'expressen indistintament en ambdues llengües, fins i tot abans d'estudiar-ne cap d'una manera sistemàtica.

(Dins de l'obra Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964, p. 135-136)

***

En aquest món, tots necessitem de tots. No ens podem desentendre dels altres. Això és ben palès en qualsevol treball de recerca, i dóna un sentit social a empreses que massa sovint han estat considerades obra personal, de vegades si voleu genial i tot, de l'autor. No: la ciència és labor d'equip. I penso que mai no ho havia vist amb la claredat amb què ho he palpat en el cas de la meva enquesta i de la preparació del llibre. Quants ajuts no hi he rebut, veritablement indispensables! Per això no voldria cloure aquesta introducció sense esmentar, amb un agraïment que ben sovint esdevé emotiu per a mi, les persones que, d'una manera o altra, m'han ajudat en la meva tasca, llarga i feixuga, però també formadora i estimulant.

L'enquesta ha pogut ésser una realitat gràcies, entre altres ajudes que silencio, a una borsa de recerca que em fou concedida pel "Comité d'Écrivains et d'Éditeurs pour une Entráide Européenne", com ja ho faig constar en lloc ben visible de l'encapçalament del llibre. En la redacció definitiva, aquest primer volum ha estat guardonat amb el Premi Pompeu Fabra (1967) de l'Institut d'Estudis Catalans, ofert a un treball d'investigació lingüística de tema català; també ho he fet constar en un altre indret d'aquest llibre. […]

La meva reconeixença s'adreça, per fi, a tots els qui, en contestar l'enquesta, s'han convertit en els col·laboradors més eficaços de la meva empresa. En efecte, de res no hauria servit d'organitzar l'enquesta amb una certa perfecció tècnica, si les persones no haguessin correspost als nostres esforços. El sentit d'aquesta col·laboració és, encara, més remarcable, per tal com havia d'ésser forçosament anònima, i, per això mateix, havia d'escapar a tota possibilitat de comprovació individual. Amb el tragí de la vida ciutadana, amb les moltes preocupacions que pesen damunt les persones, amb les dificultats que per a molts oferia el mateix text de l'enquesta, tot això no obstant, un nombre significatiu de barcelonins va reaccionar de manera positiva, és a dir, constructiva: un nombre prou elevat perquè les contestacions poguessin ésser preses en consideració. […]

Us dono gràcies, ben de cor, a tots vosaltres, col·laboradors anònims de la meva empresa. Vosaltres sou una mica autors d'aquest llibre. He volgut desconèixer els vostres noms, perquè això m'ha semblat indispensable per a l'objectivitat de les dades que volia recollir. Però ara em reca de no poder-vos regraciar tot anomenant-vos. El vostre gest consola, edifica i promet. Endavant.

(De la "Introducció" a l'obra La llengua dels barcelonins. Edicions 62, 1969, p. 17-21)