[...]—Parleu-me de la vostra feina, senyor Badia, si us plau.
—Tinc perfecta consciència de la limitació de les meves modestes aportacions, molt més que de les dels altres. He de començar per dir que, amb molts altres companys, m'he trobat, en el que afecta a l'especialització, en una situació determinada i deguda a raons ambientals, que potser caldria xifrar en un nom: Menéndez Pidal. Nosaltres vam rebre una formació de lingüística històrica, exclusivament, quan a tot arreu del món ja hi havia una obertura i una eficàcia cap a escoles que no són precisament de lingüística històrica. Penso en l'estructuralisme, en la lingüística sincrònica en general i en tota la gamma d'estudis teòrics de llengua que donaven nous aires als estudis de romàniques. Fidel a la influència de l'ensenyament rebut, les meves primeres aportacions es van moure dins el camp tradicional: gramàtica històrica, dialectologia, toponímica... Són camps que, espero, no abandonaré i que continuo cultivant. Però m'he adonat, de mica en mica, amb el temps, que, pertot, la lingüística anava incorporant dades de la lingüística general i d'altres ciències paral·leles i afins, i, això sí que ho diria amb satisfacció i fins amb modèstia, he fet l'esforç de passar-me a metodologies en les quals professionalment no m'havia format. I l'esforç no ha estat solament el d'informar-me jo, sinó també el de procurar que els qui tereballaven al voltant meu es poguessin formar d'una manera més completa que jo no ho havia pogut fer. Això explica que la segona meitat dels meus treballs, si és que els podem dividir en dues parts, sigui més ampla en un sentit de mètodes i d'objectius, com els intents que he fet d'aplicació de l'estructuralisme sobretot al camp fonològic i al morfosintàctic i en la lingüística sociològica. […]

—Hem quedat que vós éreu una persona catòlica. Com veieu la problemàtica del catolicisme, ara?
—Oh, molt apassionant! Sóc un dels entusiastes del moviment que ha estat despertat en l'Església Catòlica pel Concili. D'altra banda, parlem del Concili com si hagués descobert una sèrie de coses i en realitat no va fer més que intentar de tornar a l'Envageli, a allò de què no ens hauríem hagut d'apartar mai. I que ens n'hem apartat, és evident, perquè només cal veure que malament ho hem fet, els catòlics, durant vint segles, oi? […]

—Un altre assumpte. Vós, com a catedràtic, parleu gairebé sempre en castellà..
—Sí, menys al curs del departament de català, que faig en català.

—I sou absolutament català, com a persona i com a intel·lectual, igual que jo mateix.
—Sí.

—Llavors la pràctica d'aquesta duplicitat —no essencial, no natural, ja ho sabem, sinó imposada per una circumstància secular ara agreujada—, ¿penseu que és útil per a la societat i la cultura catalanes o, que ben al contrari és un passaport de bastardia?
—Pel que fa a la qüestió estricta de la llengua, jo diria que no em sento un escriptor bilingüe. I si hagués de dir que em sento escriptor també en una altra llengua fora de la catalana, hauria de dir llavors que sóc un escriptor trilingüe, perquè les comunicacions a congressos internacionals les faig per sistema en francès. És clar que, perquè sóc aquí, he d'emprar amb freqüència el castellà, per necessitat. Però considero que, en fer-ho, faig un esforç d'expressió. Com a professor, puc dir el mateix.

—Hi estic absolutament d'acord i, pel que a mi em toca, firmaria les vostres paraules. La pregunta, però resta en peu.
—Existeix, ho reconec, un gran nombre de persones que es troba en aquesta situació de duplicitat i que, en canvi, sosté això que dieu de la bastardia etcètera. Llavors aquestes persones es troben en contradicció amb elles mateixes: o bé quan professionalment actuen en castellà o bé quan pensen que només s'haurien de moure dins cercles catalanoparlants. Jo crec que cal lluitar contra tot esperit de ghetto, sigui en un sentit, sigui en l'altre. De manera que no veig absolutament cap dificultat que si —per la raó que sigui, però una raó que no hem pas creat nosaltres— no podem arribar a diversos indrets de la societat en català, la llengua que ens és més estimada, hi arribem amb l'altra, el castellà, i amb una tercera, si la tinguéssim a l'abast. És lògic que obrem així en la situació i els condicionaments en què vivim. En general, els nostres intel·lectuals no sé si per temença o per desconeixença, no fan servir les dades de la sociologia. Alesohores parlen del cercle en què es mouen, i creuen que és universal allò que només ho és dins aquell cercle. I hem de tenir en compte que, al nostre món, aquests cercles són molt reduïts. Estem força contents de les tirades de segons quins llibres, de segons quines revistes, però si pensem en la gent que veu la televisió cada nit, quedem tan petits! Hem de posar-hi remei, a això, d'una manera o altra. 

(Baltasar Porcel: "Antoni M. Badia i Margarit amb la llengua i la Universitat dels catalans", Serra d'Or, núm. 129, juny del 1970, p. 19-24.