Al cap de molt de temps de tot, assegut davant els ulls negres i la pell perfecta de la Júlia, em vaig preguntar en quin moment exacte se m'havia començat a esquerdar la vida. La pregunta em va agafar desprevingut i de seguida se'm va acudir pensar què deu estar pensant ella. La vaig mirar dissimuladament: estava concentrada en la carta perquè encara vacil·lava que si filet que si entrecot. Amb un cop d'ull al meu voltant en vaig tenir prou per adonar-me que la decoració d'aquell restaurant era especialment abominable. En quin moment es van espatllar les coses? Potser tot va començar aquell divendres plujós de tardor de feia molts anys, quan superada ja la meva desorientació civil, després de dinar, algú va trucar a la porta i el pare, que mai no ho feia, va anar a obrir. Com si hagués estat esperant el truc. Després ho vam reconstruir entre tots: havia estat parlant amb no sabíem qui, a peu dret, a la graonada. Es veu que ens havia dit, o havia dit a les parets, que sortia un moment, i ja no el vam veure mai més. Plovia i havia sortit al carrer amb sabatilles i mànigues de camisa. Temps després vaig tenir ocasió de desesperar-me perquè no m'havia adonat que aquella trucada era important; perquè els pocs instants clau que tenim a la vida, ens passen inadvertits i després gastem la resta de la nostra desesperada existència en l'intent inútil de recuperar-los. Jo vivia a casa perquè feia molt poc que m'havia separat de la Gemma.

La meva vida és plena de moments clau que se m'esmunyen dels dits com un peix mentre estic badant davant del televisor o resolent un problema d’encreuats. Quantes vegades no m'he desesperat perquè no em puc treure del cap el somriure de la Teresa davant del Ritz. És un record que no sé arrencar del meu cap i que encara em fa plorar, com una febre. La Teresa m'havia somrigut davant la façana il·luminadíssima de l'hotel; i jo, unes passes enrere, a la foscor, aturat, respirant feixugament. I ella girant cua sense perdre el somriure, perquè jo estava callat com un ninot de fira. No; ara no hi volia pensar. M'havia de concentrar en la carta i en la decisió taxativa de la Júlia: carn, però quina, i decideix-te d'un cop, que tinc gana. Però és que no havia perdut el somriure, la Teresa, davant del Ritz, a Piccadilly. En fi, que vaig mirar la carta: era d’aquelles d’estil ensucrat, amb pretensions literàries, que més que designar els plats, els canonitzava. I la Júlia i els seus ulls negres i la seva veu de vellut, que m'atreu com un pou sense fons però a qui no em veig capaç d'estimar perquè em sento molt cansat.

(L'ombra de l'eunuc. Barcelona: Proa, 1996)
 

* * *
 

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d'en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho. Espero que m'entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu. Malgrat la distància que ens separa, tu em serveixes d'exemple. Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. Malgrat algunes insinuacions, em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'allisin el camí cap a no sé on. Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons. Tot i això, encara no és l’endemà i miro quina peça puc moure. Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.

No et fiïs gaire de mi. En aquest gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector, sé que tendiré a caure sempre amb les quatre potes a terra, com els gats; però faré un esforç per no inventar gaire. Tot va ser així i pitjor. Ja sé que te n’havia d’haver parlat fa temps; però és difícil i ara mateix no sé com posar-m'hi.

Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal. Si no ho hagués fet, o si el pare prior dom Josep de Sant Bartomeu s'hagués mantingut en la negativa, ara no t'estaria explicant tot això que et vull contar. Però no sóc capaç de remuntar-me tan enllà. Començaré més ençà. Molt més ençà.

–El pare... A veure, fill meu.. Al pare...

(Jo confesso. Barcelona: Proa, 2011)