Les dades de Jo confesso són les següents: en mil pàgines, 200 personatges es mouen al llarg de set segles per uns quants països. Més enllà de la constància de l’autor, però, el que ens commou com a lectors és que els fets se succeeixin de manera fluïda, que els protagonistes estableixin una xarxa de relacions convincent, que les claus es desvelin amb un tempo inapel·lable, que el llenguatge sigui lliscant i genuí, que l’autor no recorri als trucs que garanteixin la fidelitat dels lectors mandrosos.

Violí del segle XVIII. Quan comencem a llegir, el protagonista és un nen i per tant la família té una certa rellevància: aviat, però, aquest tema és substituït pel de l’amistat, amb el qual s'encavalquen l'amor i l'art. El que dóna continuïtat al llibre és un violí del segle XVIII: coneixem qui va plantar l’arbre, qui el va tallar, qui va convertir la fusta en un instrument, i els personatges que n’han estat propietaris, sovint amb ardits o amb violència. Coneixem, així, la seva relació amb la Inquisició i amb Auschwitz, per citar només dues etapes negres de la humanitat. En cada moment, Jaume Cabré s’endinsa amb generositat en els personatges: no permet que se li escapi una sola peça de la novel·la, però alhora domina l’art de deixar-se perdre en una anècdota potser secundària però que ens acaba atrapant, com ara les vicissituds d’un tovalló que es converteix en drap i finalment en símbol.

Innovacions. Un dels tres distintius de Jo confesso és l'alternança, a vegades en el mateix paràgraf i fins i tot en la mateixa frase, de la primera i la tercera persona per referir-se al protagonista: com si el llibre estigués escrit alhora per ell i un altre, que és efectivament el que succeeix. El desordre meticulós, els salts sobtats en el temps, les repeticions aparents tenen també una justificació argumental. Les innovacions, doncs, se sotmeten als imperatius del guió: no hi ha experimentalisme vacu, ni tampoc previsibilitat comercial, sinó una barreja molt personal de tradició i d’innovació, de documentació i imaginació, de classicisme i de contemporaneïtat, de rigor argumental i de jocs lingüístics. Jaume Cabré ha aconseguit conciliar en un sol llibre les aventures internacionals de John Le Carré amb la seqüencialitat truncada de Robert Coover.

(Vicenç Pagès Jordà: "El desordre meticulós", El Periódico de Catalunya, 2 de setembre de 2011)
 

* * *
 

Jaume Cabré és un autor que no té cap pressa a l'hora de col·locar obra nova en el mercat. Pot estar-se perfectament cinc o sis anys pensant, escrivint, fent, remenant, estripant i tornant a començar una història fins al moment que la considera apta per a ser lliurada a l'editor. En aquest aspecte són ben evidents els paral·lelismes amb Jesús Moncada, un altre crac de les nostres lletres que tampoc es caracteritza per la velocitat amb què prodiga les seves novetats. Curiosament tant un com altre autor són, fins ara, homes fidels a una sola editorial (Proa i La Magrana, respectivament). Potser perquè els respectius editors saben que els seus textos, lents de gestació però segurs, acaben esdevenint inversions rendibles... [...]

Viatge d'hivern, però, és tota una altra cosa. En primer lloc perquè significa el retrobament de Cabré amb el conte, un fet que no es produïa des del Llibre de preludis, datat el 1985. Però, sobretot, perquè, al meu parer, Viatge d'hivern és un dels llibres més profunds, complets i ambiciosos que ha escrit un autor de casa nostra en els darrers anys. En aquest sentit no puc menys que aplaudir la decisió del jurat del premi de la Crítica Serra d'Or d'enguany que va distingir el llibre amb el premi a la millor obra de narració.

Com no podia ser altrament en Cabré, la referència inequívocament musical del títol -que remet a Winterreise, el cicle pòstum de 24 lieder compostos per Franz Schubert (1797-1828) sobre poemes de Wilhelm Müller- s'expandeix al llarg i ample del text -format per 14 contes i un epíleg- tot conformant una obra unitària pel que fa a continguts i intencions. Una obra, a més a més, que no dubto a atorgar-li el qualificatiu de complexa, no pas en el sentit de text envitricollat o de difícil assimilació per al lector (que no ho és en absolut), sinó per la seva acuradíssima arquitectura interna. Una arquitectura calculada al mil·límetre que, quan provem de fer una lectura del llibre a la recerca de les seves claus tècniques, ens permet percebre la riquesa de recursos i la picardia de veterà que sap desplegar el mestre Jaume Cabré.

(Joan Josep Isern: "L'absolut inabastable", Avui. "Cultura", 6 de desembre de 2001)
 

* * *
 

Tota la novel·la [L'ombra de l'eunuc], dèiem, és una mirada al passat i, per tant, una mirada a la història. Perquè ?tornem-hi- des del moment que tot és passat, tot és història. Per això hi ha permanents referències al tema: els arbres genealògics, els estudis d'història de Miquel a la universitat, el paper de Maurici com a historiador familiar, el rerefons de la història recent del país, etc. Arriba un moment, però, que ens adonem que el relat de Maurici és fals. Perquè en realitat ell ?un home amb inquietuds musicals, recordem-ho no és un historiador ("no tenia cap obligació amb la Història", p. 326) sinó un creador de ficcions, un inventor d'històries i en el fons un artista. Per això també Miquel, un estudiant d'història frustrat, acaba obsessionat per Teresa i per la música. Així doncs, per al protagonista l'ideal veritable és la música, de la mateixa manera que per a Maurici l'autèntica història és la ficció. Només ens cal fer un pas més per adonar-nos que la veritat que interessa no és la històrica sinó la que genera el creador artístic. O sigui: la història és el tot perquè ella mateixa és la novel·la que tenim als dits, una creació de ficció (molt més, doncs, que un relat generacional o una crònica de la transició política). Tot és passat perquè tot és història, tot és novel·la. Recordem que el tractament del paper del narrador ja ens duia a aquesta mateixa conclusió. I la novel·la, certament, és creació artística i, per tant, queda propera a la música. No oblidem que, d'acord amb l'estructura, el que estem "llegint" és un concert per a violí i orquestra. I encara més: si tot és passat, no hi ha futur. No hi ha res més enllà de la novel·la, de la història. Per això en els personatges tot tendeix a la mort. Com en el concert de Berg, que pot ser perfectament entès com un rèquiem en el qual el compositor, poc abans de morir, també fa balanç del seu passat i apunta uns ideals de totalitat que, com en la frase inicial i final de la novel·la de Cabré, queden insinuats en els primers compassos i en els últims.

(Jaume Aulet: Pròleg a L'ombra de l'eunuc. Barcelona: Proa, "Biblioteca Jaume Cabré", 1998)