(En alçar-se el teló, MARIA està asseguda en una butaca, d'esquena a la porta de la dreta, per on entra RAMON. Té un llibre a les mans, però la mirada perduda, vagarosa. Hi ha una pausa llarga. RAMON va per entrar, mira, si no hi ha ningú, i llavors avança, de puntetes, fins darrera d'ella, i li fa un petó a la nuca. MARIA fa un crit lleuger i s'alça.)

MARIA. Ai, m'has espantat, Ramon!
RAMON. (Abraçant-la.) De quan ençà un petó espanta la meva Maria?
MARIA.I si algú ens hagués vist?
RAMON. Qui vols que ens hagi vist, dona? No sé què tans, de fa uns quants dies, que sempre estàs anguniosa.
MARIA. No hi puc fer més…
RAMON. A veure si l'arribada de la Rosa t'animarà una mica. No sé per què t'entossudeixes a no moure't de casa. Tot el mal et ve d'això.
MARIA. Potser tens raó Ramon. (El mira amb una gran passió.) Ramon, estimat!
RAMON. Tant com havíem desitjat de poder passar una temporada junts! De viure sota un mateix sostre! De veure'ns a tota hora! I quan podem realitzar aquell nostre somni, vet aquí que comences a entristir-te sense cap motiu! Tu, aquella Maria de la rialla fresca!
MARIA. Sí, tens raó, Ramon. No sé què em passa. He canviat molt des de la mort de la mamà.
RAMON. Comprenc que l'hauràs trobada a faltar. No t'havies separat mai d'ella i us estimàveu tant! Però és llei natural, Maria.
MARIA. És clar que sí; si també m'ho dic jo…
RAMON. Pensa que també la teva mare havia passat pel dolor de perdre la seva, i que la devia estimar, també! I que va veure morir el marit, encara! I recorda, amb tot, quin caràcter tenia més animat, més afalagador! El teu caràcter de sempre, Maria; el caràcter de la teva nena…
MARIA. Oh, no, no! El caràcter de la Isabel, no!
RAMON. Què vols dir amb això? Que no és xamosa, que no és afalagadora, la Isabel?
MARIA. Potser amb els de fora casa; amb la seva mare, no.
RAMON. Jo crec que t'enganyes. Abans…
MARIA. Oh, abans, abans! Cada dia em sembla veure enfondir-se més l'abisme que separa aquell passat d'aquest present!

(De l'obra L'abisme, 1933)

* * * 

Senyor MARIAL, senyor FONOLLEDA, ANNA MARIA i MARCEL·LA.

FONOLLEDA. (A Marcel·la) La terrassa té una vista esplèndida. Avança sobre el tallat mateix del turó i domina tota la vall francesa. La Tour de Carol, sap, tan pintoresca…
MARCEL·LA. (Interrompent-lo) No ho conec jo, tot allò, senyor Fonolleda.
FONOLLEDA. Com; no ho coneix? No ha estat mai a Puigcerdà?
MARCEL·LA. Mai.
FONOLLEDA. Doncs, si el seu papà no hi té inconvenient, diumenge matí els venim a buscar, amb el nostre auto, i hi anem a passar el dia.
MARIAL. Per mi, conforme. (Girant-se a Marcel·la) Ara, que has de ser tu…
FONOLLEDA. Oh, la gentilíssima Marcel·la no crec pas que em desairi! No tindria cor de fer-ho, veritat? (Marcel·la somriu). Tinc un interès tot especial a fer-li els honors de la nostra casa d'estiu. Estic segur que li plaurà.
MARCEL·LA. No en dubto.
FONOLLEDA. És d'estil modern; molt senzilla de línies; amb uns grans finestrals i aquella magnífica terrassa sobre la plana. No hi manca cap comoditat, ni arbres centenaris al jardí.
MARCEL·LA. Arbres centenaris?
FONOLLEDA. La meva primera preocupació va ser aquesta: trobar un tros de bosc adient i no massa lluny, per a edificar-hi. En un solar pelat i nu, una casa nova hi resulta sempre… desvergonyida; no els sembla?

(Tots riuen.)

ANNA. En saben disfrutar, vostès, dels diners!
FONOLLEDA. Si no fos així, eh, Marial? No valdria la pena de tenir-ne. (Adreçant-se, ara, particularment al Sr. Marial.) Quedem, doncs, que aquesta mateixa tarda passaré per la fàbrica. M'interessa; m'interessa de conèixer aquest teixit nou que fan. Si els colors i les mostres ens convenen, potser ens entendrem per a una comanda ràpida.
MARIAL. Oh, i si el que tenim no fos, precisament, el seu article, podem fabricar-los el que desitgin, en molt poc temps.

(Anna Maria i Marcel·la parlen entre elles.)

FONOLLEDA. (Observant Marcel·la) És deliciosa, Marcel·la! (Canviant de to i tornant als afers). Sí, sí; estic segur que ens posarem d'acord i que les condicions que ens farà la seva casa ens seran tan avantatjoses, almenys, com les que ens pogués fer qualsevol altra.
MARIAL. Pot confiar-hi; li dic que pot confiar-hi. (Continuen parlant.)
ANNA. (A Marcel·la, amb angoixa.) Marcel·la, nena, pensa bé el que fas mentre hi ets a temps! No et comprometis a la lleugera!
MARCEL·LA. (Greument.) Ho he ben pensat i sospesat tot, abans d'avui. (Amb animació.) Cada dia m'agrada més, el senyor Fonolleda!
ANNA. No és amb ell, sinó amb el seu fill, amb qui hauràs de casar-te.
MARCEL·LA. (No pot reprimir un moviment de fàstic i d'angúnia.) Calla!
ANNA. Ho veus? No em feies pas callar quan et parlava de l'Eduard.
MARCEL·LA. (Suplicant.) Per favor! (Esforçant-se novament a l'alegria.) Mira com està radiant, el papà!
ANNA. (Amb amargor.) Oh, ell rai!
MARCEL·LA. M'he jurat de tornar-li la tranquil·litat.
ANNA. (Estranyada.) La tranquil·litat? No t'entenc!
MARCEL·LA. Ja ho sé, que no podeu entendre'm!

(De l'obra Avarícia, 1936)